I Hansel li va dir a Gretel:
“Deixem aquestes molles de pa,
“Deixem aquestes molles de pa,
així trobarem el camí a casa…
Per que perdre el nostre rumb,
seria el pitjor de tot…”
Em sembla increïble la manera en que ens passem la vida buscant el nostre camí, intentant que tot tinga sentit, lligant-ho tot.
Des de xiquets, lluitem per trobar l'aprovació dels nostres pares, el seu afecte. Tota la nostra vida es basa en la recerca de l'amor. Ho perseguim, ho busquem, ho trobem, ens aferrem, ho perdem, ho lamentem, ho sofrim, ho refem.
Busquem la companyia d'altres persones, busquem ser acceptats, entesos, estimats. I quina és la vertadera finalitat? Perqué recelem d'aquest sentiment desesperadament durant tota la nostra vida?
Des que tinc ús de raó, els llibres , el cinema, i altres m'han ficat una idea mítica i prodigiosa de
l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.
l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.Segurament cada vegada més gent creu, o pensa com jo... Segons un psicòleg català molt ben reconegut i valorat, tots necessitem estimar i ser estimats, i la nostra felicitat depèn en gran part d'aquesta variant. Hem convertit l'amor, segons ell, en la unitat de mesura per a ponderar la felicitat.
Gràcies.
6 comentaris:
Buf! Mare meva, vaja article...
Segons la meva opinió, la qüestió fonamental que apareix rere aquesta brillant reflexió no és altre que la por que provoca a´l'èsser humà la incertesa del futur.
Aprofite aquest espai que ens brinda la meva curiosa i ascètica amiga Esther Llorenç per recomenar un llibre que he llegit recentment, LA CONTRAVIDA, del Pulitzer PHILIP ROTH (Seix Barral). Igual escapa un poc del tema de l'amor i l'estima, però es correspon a la perfecció la introducció d'aquest article.
avanti campeonisima!
Ferrocarril 37
...ser la princesa del teu somni...
M'has alegrat el dia, solet.
Besets.
Estic totalment d'acord amb tu; estimem, ens estimen i finalment existim dignament. Quan l'estima desapareix solament existeix la foscor, la mort en vida.
Enhorabona templà estàs fent d'aquest bloc un espai de reflexió vital.
UNA PRECIOSIDAD DE ARTÍCULO. SOLAMENTE DECIRTE, CON TODOS MIS RESPETOS, QUE TIENES UN DON ESPECIAL PARA TRANSMITIR TUS SENSACIONES Y SENTIMIENTOS. SIGUE EXPLOTANDOLO.
UN BESO.
Entesa l'addicció com un hàbit d'aquell que es deixa dominar per l'ús d'alguna o algunes drogues, jocs,etc..He decidit visitar, des d'avui mateix, a un especialista per la meva entrega i adhesió a aquest sòrdid, emocionant i màgic blog.
Amb aquest post has aconseguit que riga, que m'entendreixi, que m'emocioni i que reflexioni.
Gràcies Preciosa.
Completament d'acord en tu, Marcreus, amb l'emocionant i màgic, però sòrdid?? aquest espai web no te res de sòrdid...
Pobreta meua!!
(supose que pensaries que és un adjectiu que respon a una definició equivocada)
Una abraçada, en aquestes hores d'aborrit estudi..
Publica un comentari a l'entrada