Sexe o Xocolate?

Com tots sabeu durant la fastigosa temporada d'exàmens, els que ens dediquem a l'estudi intens, solem entretenir-nos amb qualsevol cosa que ronde els nostres nassos. I i a la mínima estem viatjant per internet llegint tot tipus de fricades.

Doncs us contaré l'última en la que em vaig trobar. Va ser al Daily Record, un periòdic escocès (enteneu ara això de fricada?) on hi havia una notícia extranyísima on es comparava el sexe amb el xocolate.

El contingut era el següent: El 52% de les dones que han participat en una enquesta de la companyia agroalimentària Cadbury han admés que, posades a triar com obtenir plaer, prefereixen una tableta de xocolate que practicar sexe!!!!

Però no es queda ahí, la cosa va més enllà, perquè interrogades per les raons de la seva elecció, la majoria de les que van optar pel xocolate van precisar que una tableta del dolç garanteix plaer immediat, mentre que el sexe... Mai es sap.

Des d'ací confesse que sóc addicta a aquest dolç elaborat amb cacao i sucre que amenaça a tota dona en estat d'hipersensibilitat i em sembla que les escoceses tenen un seriós problema de qualitat sexual, perquè, almenys jo, no preferesc el xocolate .

Un model de benestar

El dissabte passat vaig acabar el meu fructífer pas per la implantologia, deprés de tot un curs acadèmic d'excel·lents pràctiques i rigoroses aportacions teòriques. Durant aquests deu mòduls he compartit bons moments amb onze odontòlegs dels quals m'enduc un preciós record.

Aprofitaré aquesta introducció, malgrat que semble extrany, per a parlar-vos de Finlàndia. Una de les xiques amb els que he fet el Diploma Avançat va estar a finlandia durant un any a l'ultima recta de la carrera. Doncs, després de llargues i agradables converses he arribat a la conclusió que necessitem prendre algun tipus de paral·lelisme amb aquest - i altres països- tant a nivell sanitari, com econòmic i educatiu.

Sé que un dels defectes dels humans és desitjar inevitablement el que no posseïm, o creure que tot el que ens envolta és molt millor que el que tenim -llevat que sigues un narcisista patológic, açò pot ocórrer- i el millor exemple el tenim fixant-nos en el comportament dels més menuts. Aquests, s'encapritxen sempre de les joguines dels seus amics, encara que ells tinguen el doble tant en quantitat com en qualitat, sempre mostren anhelar les possessions dels seus companys de jocs.

Doncs tornant a Finlàndia, sembla ser un país model, en el qual no existeixen dades de corrupció, presumeixen del millor sistema educatiu públic i tenen un dels millors llocs en el rankin mundial de la salut.


Personalment convidaria al senyor Zapatero, a que li pegara un cop d'ull a aquest meravellós país nórdic, que no dubtaré en visitar. Amb açò no pretenc realitzar un judici negatiu de l'avanç polític produït a Espanya en mans de qui ens governa, però crec que -en contra del que pensen molts- és el moment d'anar més enllà, d'ampliar la nostra amplitud de mires engrandint l'Estat de Benestar...

.

I és que llig a la premsa -i em conten- que el pensador Plilip Pettit, en una conferència al CEPC el passat dilluns a Madrid, va afirmar que vivim a una Espanya millorable, amb "defectes generals" i "problemes puntuals" que hem de corregir. Però no oculte el meu orgull quan repasse la darrera frase de la conferència: “partiendo de una noción sentida de Republicanismo, el sr. Zapatero ha hecho de España un modelo para las democracias avanzadas, en cuanto a lo que se puede avanzar”.

PS. Jo no hi vaig poder assistir, cosa dels exàmens, però m'han fet arribar un preciós llibre dedicat...

La musa de la transición

"...Una mañana en que me disponía a cruzar con mi pequeño Seat entre aquel tumulto de estudiantes y grises, vi a una de mis alumnas. Paré, abrí la puerta de mi derecha y grité: <<¡suba! ¡Suba!>> Ví que vacilaba y volví a gritar. Subió. << ¡Deje que me detengan!>>, me dijo. <<>>. Me dio su dirección.

Me eché a reír. <<¿Y qué hace una niña bien del barrio de Salamanca en este follón?>> También ella se echo a reír. Así conocí a Carmen Díaz de Rivera. "

Las Españolas en la transición

Doctora Elena Catena

Sueños

Soñar es un proceso involuntario que nos sumerge en una realidad mental virtualizada, formada por imágenes, sensaciones, sonidos y pensamientos. Os hablo del acto de soñar como fruto de un periodo de relajación que nos lleva a un momento de descanso. Aquello denominado dormir. Pero por analogía se llama también sueño a cualquier ilusión que moviliza a un a persona, que le produce anhelos y esperanzas.

Necesitamos soñar y a menudo engañarnos propiamente. Se trata de ese sistema de defensa que nos garantiza una seguridad emocional y que nos brinda la oportunidad de escoger nuestra mejor realidad. Así evitarnos un excesivo sufrimiento.

Desde mi infancia he practicado mucho el soñar en estado de vigilia. No recuerdo bien como aprendí y me perfeccioné en tan dulce materia pero durante dos décadas he soñado libremente y en marcadas ocasiones he logrado llegar a mis sueños. Supongo que podemos relacionar esto con las aspiraciones, ambiciones, o planes de futuro. O quizás sea una forma de crear nuestras propias realidades. No lo sé.

Una vez leí que soñar despierto surgía como resultado de miedos, de inquietudes o de resentimientos pasados. Yo no lo creo porque en la infancia, albergada por la inocencia, los niños utilizan su mente para dibujar su futuro. Trazan todo un trayecto vital donde incluyen profesiones, viajes, experiencias, y todo tipo de ambiciones. Juegan con sus ilusiones, soñando sin límites. Y eso demuestra que lo más firme de nosotros, lo más decidido de nosotros, lo tenemos en los sueños.