09 de febrer 2011

Come back!!



Vuelvo a declararme "bloggera oficial" y retomo la actividad que durante un tiempo me he visto obligada a dejar a un lado.

Cargando motores!!

12 de desembre 2007

¿Qué más se puede decir?

http://www.elpais.com/audios/espana/Zapatero/Podeis/comparar/magnifica/vicepresidenta/Zaplana/elpaudnac/20071211csrcsrnac_1/Aes/

Mi navidad

De pequeña, las vacaciones de navidad me parecían larguísimas. De hecho, cuando me esfuerzo por recordar -no soy de las que recuerdan con facilidad anécdotas y momentos de mi infancia-, tengo un concepto del tiempo erróneo con respecto a la realidad. Y es que, como todo en la vida, la navidad pasa deprisa y para muchos es un alivio.

Con el tiempo, aprendes que vale la pena almacenar solo los mejores momentos y a quedarte con las mejores personas. Por mi vida han pasado seres a los que mirar, escuchar, admirar, rechazar, apartar, pero sobre todo querer. Y los que llevan conmigo muchos años, son realmente con los que en su día decidí quedarme.

Desde hace poco, y gracias a Redfiled, no creo en el destino, ni en el misterio que éste supone. Sé que todo ocurre por un motivo, sé que aquella noche, a finales de la última década del siglo XX, le conocí porque siempre he querido un compañero de viaje en mi vida y le escogí a él. Pero sobre todo, porque recuerdo que deseaba el futuro que ahora tengo, y evidentemente, sin él, nada de esto hubiese ocurrido.

Ahora me dirigiré a ti, escéptico a todo lazo intenso de amor. Encomiendo mi felicidad a aquel que durante muchos años no ha hecho más que hacerme feliz… Y no lo dudes, en su día aparecerá quien sea digna de tanta responsabilidad.
Foto Juan Achutegui

28 de novembre 2007

Ponte tu en su lugar

Al principio, es común en las grandes ciudades, que los que pecamos de novatos nos sintamos relativamente incómodos al compartir cafés, cañas y almuerzos con nadie más que uno mismo. Te dedicas a empaparte de todo el contenido informativo de la jornada o,en ausencia de ésta, a escuchar -o fisgonear- las conversaciones fugaces que se crean a tu alrededor.

Admitiendo el ejercicio de lo dicho, intercepté el tranquilo fluido de diálogos entre una madre y una hija. La niña no superaba los trece y con cierta inocencia y algo de tristeza, preguntaba por el destino de la mayoría de inmigrantes que no conseguían llegar a la orilla del mar.

No se trata solamente de un sueño económico el que les hace lanzarse al mar, poniendo en juego sus vidas. Es la esperanza, la ilusión y la ambición unidas a un mundo imaginario e ideal que construyen en sus cabezas debido al desastre vital al que se enfrentan junto al "Europe Dream" que a diario los medios les muestran.

Mediante el cine y la televisión ven que en otra parte del mundo se disfruta de hogares confortables, de paisajes maravillosos, de coches rápidos y de libertad de movimiento, expresión y formas de vivir. Además, observan que no estamos sometidos a una inseguridad diaria y que poseemos una amplia y efectiva red social. En definitiva, una gran calidad de vida.

Para cada uno de ellos, su sueño europeo es un sueño por el que vale la pena morir. Por ello se embarcan en cayucos desde Cabo Verde, Mauritnia o Senegal entre otros orígenes y con un solo destino, la felicidad.

27 de novembre 2007

07 de novembre 2007

MADRID

juan achutegui


En el Kilómetro 125 de la Ap 36 empecé a sentir miedo. Podría definirlo como una intensa mezcla que oscilaba entre la emoción i el rechazo a lo desconocido. Sabía que todo iba a cambiar y era lo que había deseado durante mucho tiempo.


Identifiqué la llegada a las carreteras de la capital, con el incremento del tráfico. El paisaje se volvía estresante y tenía que hacer un sobreesfuerzo para seguir las indicaciones de mi GPS. Observaba cada calle con curiosidad, de igual modo que sentía que el lugar que se paseaba ante mis ojos se convertiría en mi nueva casa. En ese momento sentí que tenía la posibilidad de elegir. Podía quedarme con la primera impresión o darle las oportunidades necesarias para que nunca dejase de sorprenderme. Me quede con la segunda.

20 d’agost 2007

Una llarga espera


Després de quasi dos mesos aïllada de les corrents de la blogsfera hui torne amb el meu compromís d'escriure.


La darrera setmana hem vist com els moviments sismics han devastat dos ciutats a Perú, deixant centenars de morts i milers de ferits tant física com psicologicament. És increible veure com un fenòmen natural pot produïr tanta destrucció, i al mateix temps hem de compartir eixe dolor amb el sentiment d'impotència, donat que es tracta d'una causa natural i ha ocorregut a un país on no hi havia recursos per a convatir-lo mitjançant els components arquitectònics adequats.


Deixant de costat alló que creguem incontrolable, hui sols despertar i cercar les noticies del dia a internet he llegit el titular que estic segura ha sorprés i sensbilitzat a tothom. "Fallece la chica que ayer fue atacada por su expareja en el paseo de la playa de Gandia". En aquest últim cas la xica tenia solament vint anys. Sembla que no avancem, continuen produint-se morts i cada cop en més joves. Aquests factors assenyalen un fet evident, encara tenim la desigualtat molt arrelada a la nostra societat.





Foto:" Mujer en laga". Juan Achutegui

21 de juny 2007

Sexe o Xocolate?

Com tots sabeu durant la fastigosa temporada d'exàmens, els que ens dediquem a l'estudi intens, solem entretenir-nos amb qualsevol cosa que ronde els nostres nassos. I i a la mínima estem viatjant per internet llegint tot tipus de fricades.

Doncs us contaré l'última en la que em vaig trobar. Va ser al Daily Record, un periòdic escocès (enteneu ara això de fricada?) on hi havia una notícia extranyísima on es comparava el sexe amb el xocolate.
El contingut era el següent: El 52% de les dones que han participat en una enquesta de la companyia agroalimentària Cadbury han admés que, posades a triar com obtenir plaer, prefereixen una tableta de xocolate que practicar sexe!!!!



Però no es queda ahí, la cosa va més enllà, perquè interrogades per les raons de la seva elecció, la majoria de les que van optar pel xocolate van precisar que una tableta del dolç garanteix plaer immediat, mentre que el sexe... Mai es sap.

Des d'ací confesse que sóc addicta a aquest dolç elaborat amb cacao i sucre que amenaça a tota dona en estat d'hipersensibilitat i em sembla que les escoceses tenen un seriós problema de qualitat sexual, perquè, almenys jo, no preferesc el xocolate .

Un model de benestar


El dissabte passat vaig acabar el meu fructífer pas per la implantologia, deprés de tot un curs acadèmic d'excel·lents pràctiques i rigoroses aportacions teòriques. Durant aquests deu mòduls he compartit bons moments amb onze odontòlegs dels quals m'enduc un preciós record.

Aprofitaré aquesta introducció, malgrat que semble extrany, per a parlar-vos de Finlàndia. Una de les xiques amb els que he fet el Diploma Avançat va estar a finlandia durant un any a l'ultima recta de la carrera. Doncs, després de llargues i agradables converses he arribat a la conclusió que necessitem prendre algun tipus de paral·lelisme amb aquest - i altres països- tant a nivell sanitari, com econòmic i educatiu.

Sé que un dels defectes dels humans és desitjar inevitablement el que no posseïm, o creure que tot el que ens envolta és molt millor que el que tenim -llevat que sigues un narcisista patológic, açò pot ocórrer- i el millor exemple el tenim fixant-nos en el comportament dels més menuts. Aquests, s'encapritxen sempre de les joguines dels seus amics, encara que ells tinguen el doble tant en quantitat com en qualitat, sempre mostren anhelar les possessions dels seus companys de jocs.

Doncs tornant a Finlàndia, sembla ser un país model, en el qual no existeixen dades de corrupció, presumeixen del millor sistema educatiu públic i tenen un dels millors llocs en el rankin mundial de la salut.


Personalment convidaria al senyor Zapatero, a que li pegara un cop d'ull a aquest meravellós país nórdic, que no dubtaré en visitar. Amb açò no pretenc realitzar un judici negatiu de l'avanç polític produït a Espanya en mans de qui ens governa, però crec que -en contra del que pensen molts- és el moment d'anar més enllà, d'ampliar la nostra amplitud de mires engrandint l'Estat de Benestar...
.
I és que llig a la premsa -i em conten- que el pensador Plilip Pettit, en una conferència al CEPC el passat dilluns a Madrid, va afirmar que vivim a una Espanya millorable, amb "defectes generals" i "problemes puntuals" que hem de corregir. Però no oculte el meu orgull quan repasse la darrera frase de la conferència: “partiendo de una noción sentida de Republicanismo, el sr. Zapatero ha hecho de España un modelo para las democracias avanzadas, en cuanto a lo que se puede avanzar”.

PS. Jo no hi vaig poder assistir, cosa dels exàmens, però m'han fet arribar un preciós llibre dedicat...