18 de desembre 2006

Igualtat de sexes?








Consumisme, com sempre s’ha dit, és el terme que defineix cada temporada nadalenca. Tothom surt per a realitzar compres. Regals per a tots. Pijames, mitjons, guants, cds, llibres, perfums, i un munt més d’objectes inútils que després mai utilitzem. Per als més menuts tenim tot tipus de substituts tecnològics que reemplacen als veritables jocs de la infància, i aquestos si que els utilitzen. Inclús massa.


Entre la enorme quantitat de jocs d’ordinador als quals els adolescents – i els xiquets- tenen accés podem trobar alguns en els que el repte consisteix a ser el més hàbil robant cotxes, agredint a la policia, assaltant comerços , i atropellant ancianes. Activitat bastant "normal" en els jocs d’aquest tipus.

El més curiós de tot aquest passatemps infantil és que una de les formes de ser un vertader heroi consisteix en l’assassinat de prostitutes. Has de passar el teu vehicle per damunt de tota dona que es situe als carrers, ja es trobe sola, o acompanyada, i per aconseguir una millor atrocitat –i major puntuació evidentment- cap la possibilitat de fer marxa enrere i acabar de destruir-la.



Vertaderament volem que s’ature la violència de gènere? S’ha decidit realment acabar amb el sexisme, veritable arrel de la violència que s’exerceix contra les dones en el món sencer?

Encara hui ens trobem a una cultura on hi ha rols assignats, un per a l’home i altre per a la dona. Aquests rols són, sens dubte, deterministes i discriminatoris per a ambdós sexes, però són especialment lesius per a les dones. La religió, les creences, la literatura, el cine, els refranys, els contes... des “el príncep blau”, els crims passionals, fins la esfereïdora frase "la vaig matar perquè era meua” han conduit a la nostra societat a una injusta desigualtat que hem de pal·liar, començant per evitar que els xiquets o futurs adolescents (que seran els homes del futur) tinguen cap relació i vincle amb la diferencia de sexes. I molt menys amb l’exercici de la violència com el cas d’aquestos jocs bèl·lics.


Si s’aposta per un canvi basat en l’abolició de la discriminació de sexes, no ens bastarà amb el impuls polític i mediàtic ni amb els canvis legislatius –aquests son imprescindibles- també ha de passar pel nostre comportament diari. Es tracta de guanyar una veritable batalla contra les nostres pròpies pautes culturals, contra la idea ancorada en el més profund de la nostra consciència que els homes han d’exercir un paper preponderant en les relacions de poder i també en les familiars i afectives.


Una de cada cinc dones en Europa pateix algun tipus de maltractament per part del cònjuge o parella de fet , a nivell mundial la proporció és una de cada tres, i aiçò és símptoma d’un progrés lent i mal arrelat. La violència de gènere és l’expressió més brutal del masclisme que no busca tant fer mal com mantenir la dominació i el control sobre la vida de les dones.




Hem d’acabar amb l'extorsió, el insult, l'amenaça, la bufetada, la pallissa, el flagell, la cambra fosca, la dutxa gelada, el dejuni obligatori, el menjar obligatori, la prohibició de sortir, la prohibició de dir el que es pensa, la prohibició de fer el que se sent i la humiliació pública...

13 de desembre 2006

Un bon procés de pau. Diguem SI


Com tots sabem la cadena Ondas Populares de España - la COPE- és una de les cadenes de ràdio d'àmbit estatal que hi trobem l'Estat Espanyol.

Els seus principals accionistes, com no, son la Conferencia Episcopal Española en un 50%, les diòcesis en un 20%, els Dominics, i els Jesuites. Aquesta emissora va nàixer als anys 60 a partir de la fusió de les 200 cadenes de l'esglèsia catòlica, denominades Emisoras Parroquiales. Em vaig assabentar d'una anècdota ocorreguda al programa que condueix la periodista Cristina López Schlichting, on un català, després d'haver burlat els filtres interns ideològics, va utilitzar el temps de precs i preguntes per a fer públic el seu dubte; per qué el Partit Popular no vol la pau per a Espanya.

Durant les últimes setmanes, i a partir de la meua presència (no per la meua voluntat, tot s'ha de dir. Jo em trobava al carrer Velàzquez, fent un curs d'odontologia) a la manifestació del passat 25 de novembre en contra del procés que podria conduir-nos al fi del terrorisme, he estat força capficada preguntant-me quin seria el motiu pel qual eixa gent no vol la pau. És més, jo al igual que el transfuga de la Cope, em pregunte perqué el Partit Popular no vol la pau?

Wooldrow Wilson, un dels presidents dels Estats Units d'América va ser escollit, just a l'ecuador de la segona guerra mundial, com a lider de la plataforma electoral Paz sin victoria. Amb aquest càrrec, va utilitzar la manipulació política per acoseguir tota mena de resultats electorals. M'explique. Partint d'una ploblació que es mostrava pacifista i que no manifestava cap interes per involucrar-se en la guerra va crear un conjunt cívic belicista i histèric que desitjava anar a la guerra i destroçar tot allò que es relacionara amb Alemanya. La part curiosa d'aquesta història no és el per qué -és evident que la administració Wilson havia decidit que el pais entraria en el conflicte- sinó la forma. Com un govern aconsegueix que la seva societat es transforme? Com fan que tots pensen i defensen el que ells volen que pensen i defensen? Evidentement havien realitzat una dura tasca per a que el poble es sentira amb l'obligació moral d'entrar dins del conflicte. Van començar difonent imatges de nens ferits, amputats, cremats, i va impregnar a tothom d'informació exagerada sobre les atrocitats que feien els alemanys. És a dir, amb la política del terror, de la manipulació. Amb la pretensió de dirigir el pensament de les persones.

Amb la situació actual, els personatjes polítics que utilitzen, per una part arguments moralistes-buits de contingut- i per altra el dolor de les families de les víctimes, per a frenar el procés de pau, estan fent alguna cosa molt semblant. Pura manipulació.



En primer lloc, tot partit polític que asumeix el govern d'un estat està obligat a proporcionar seguretat, aixó es du a terme amb la lluita contra el terrorisme, i hui en dia la millor lluita és el diàleg. Pel que fa a les víctimes, seré respectuosa amb l'opinió -ho mereixen- però sovint s'ha de cedir per a que no torne a produïr-se ningún atemptat. Supose que serà dolent veure que no paguen com deurien amb les condemnes, o que s'els proporcionen alguns avantatges incoherents, pero un procés de pau passa per tot açò, per molt que ens pese. Ja ho deia Brian Currin al periòdic El País el passat dia 11.



Espere que es deixen de banda els interessos polítics i que el nostre govern siga recolçat per tots els partits per a que es puga avançar.





PS. Sembla molt curiós que li donaren el Nobel de la Pau en 1919 a Wilson...com ens venen la moto!

Deixa'ns imaginar



...amb dues cerveses, una amiga i jo jugavem a imaginar. Un estiu paradisíac, nits de màgia i fantasia. Complicitat i sensacions indescriptibles que quedarien ahí, a les nostres ments.

Imaginar és jugar amb els teus desitjos, utilitzar la ment per crear guions cinematogràfics de les nostres vides, i evadir-te... deixar-te dur pel progrés mental que va, poc a poc, creant una imatge perfecta de la nostra vida, del nostre futur... del que volem per a nosaltres.

I amb qui volem compartir tots eixos moments...

És curios com la ment dels humans ha desenvolupat tants sistemes preventius i paliatius del dolor i del sofriment. Ell, ens protegeix constantment i una de les formes és aquesta. Segurament no té cap descripció fisiològica, però deixar-nos imaginar ens permet jugar amb la nostra consciència i estar tanmateix segurs durant molt de temps.

Segurament, moltes de les coses a les que ens enfrontem a diari són el reflexe de la duresa vital amb la que eternament lluitarem... I sovint, utilitzar la ment per viatjar a llocs on ningú pot accedir, i crear el teu propi espai és una sensació força gratificant.

A mesura que passava el temps i les dues cerveses es consumien, nosaltres, aïllades de tothom continuàvem imaginant....

Onze


La ciutat clareja preciosa. És onze de desembre i com cada any, en aquesta data, un sentiment satisfactori de melancolia i felicitat m'envaïx cada part de la meua ànima. Fa just onze anys en aquest dia va naixer una gran part de mi.



Sovint desitge que es congele el temps. Que cesse en el seu procés i el deixe gaudir eternament de la innocència , la felicitat, la il·lusió, l'esperança... que mai deixe de somiar.



-Al meu germà Lluis-

12 de desembre 2006












"Caminaba yo con dos amigos por la carretera, entonces se puso el sol; de repente, el cielo se volvió rojo como la sangre. me detuve, me apoyé en la valla, indeciblemente cansado. lenguas de fuego y sangre se extendían sobre el fiordo negro azulado. Mis amigos siguieron caminando, mientras yo me quedaba atrás temblando de miedo, y sentí el grito enorme, infinito, de la naturaleza".
Edvard Munch (1863 - 1944).

10 de desembre 2006

Observant-te des de prop; "A veces me despierto con ideas en la cabeza y las apunto."


Cae la noche en Madrid. En el dormitorio de Carme Chacón son cerca de las doce y la radio vomita las noticias del día. La vicepresidenta primera del Congreso de los Diputados se toma su irrenunciable infusión de hierbas. «No son para dormir, sólo para tranquilizarme», aclara. Hace un repaso de la jornada: «Qué ha pasado, qué debí decir que no dije».



Va por la vida con el tiempo comprimido hasta las últimas consecuencias y madruga por decreto, sobre todo desde que el presidente del Congreso, Manuel Marín, decidiera que los plenos empezaran a las 8 a. m. para que sus señorías tuvieran algo de tiempo para su vida privada.



Mientras se prepara para meterse en la cama, crema de noche y joyas fuera, y a encender la radio para escuchar los titulares de la prensa del día siguiente. El hemiciclo no es precisamente un lecho de rosas. Llueven el sarcasmo y los enfrentamientos. Hay broncas, unas dialécticas y otras menos. Es muy fácil convertirse de la noche a la mañana en un titular. Y casi nunca para bien. Una cuestión que Carme comprueba cada noche cuando escucha la radio. Después, ya puede dormir tranquila. En su mesilla, varios libros: novela, ensayo y poesía. «Lo alterno todo, hasta que uno me engancha y me lo fundo. Cuando viajo y no tengo un libro a mano me leo hasta las etiquetas de los champús.»



Muy cerca, un cuaderno y un boli. «A veces despierto con ideas en la cabeza y las apunto.» Más de una vez ha llamado a esas horas a algún compañero porque en la tranquilidad de su habitación se le ha ocurrido una solución genial para un problema. «Intento no cenar fuera y tener más tiempo para relajarme. A la gente le pareceré aburrida, pero el lujo para mí es tomar algo en casa y llamar a mi hermana para saber de mis tres sobrinos: el mayor, de tres años, y el pequeño, de un mes.» Luego llega el mejor momento del día. «Me meto en la cama y cojo mi libro. Me gusta leer en silencio.»



Por Karelia Vázquez

09 de desembre 2006

Obrim els ulls davant la pobresa

Segons un nou estudi sobre La Distribució Mundial de la Riquesa dels llars, de l'Institut Mundial per a la Investigació de Desenvolupament Econòmic de les Nacions Unides, el 2 per cent dels adults més rics del món posseïxen més de la meitat de la riquesa mundial.
Mapa publicat per les Naciones Unides que il·lustra el grau d'iniquitat econòmica actual de la Humanitat.

Els nivells de riquesa en diferents països:

La major part de la riquesa està concentrada a Amèrica del Nord, Europa i els països d'alts ingressos de l'àrea d'Àsia i el Pacífic -com Austràlia i Japó-, que en conjunt tenen el 90% de la riquesa global.

  • Amèrica del Nord- 34%
  • Europa - 30%
  • Països rics d'Àsia-Pacífic - 24%
  • Amèrica Llatina i el Carib - 4%
  • Països pobres d'Àsia-Pacífic - 3%
  • Xina - 3%
  • Àfrica - 1%
  • Índia - 1%

Europa de l'Est és un cas particular degut al fet que la propietat privada està en augment, però no ha arribat als nivells tan alts d'Europa Occidental.

En el selecte grup del 1% dels més rics, el 37% està en Estats Units i el 27% a Japó.

Obrint aquest debat i proporcionant-vos aquestes xifres, que les he agafades de l'estudi de riquesa personal més complet fins la data, el que pretenc és que deixem de veure aquest problema de manera tènue i llunyana i, sobretot, inicidir en que s'ha de pressionar des de la base cívica per a que els governs - capaços o amb mitjans per paliar aquestes situacions- actuen de manera inmediata.