El somni de la fotografia

Enviem una senyal des del cervell i ordenem que el nostre dit índex exerceixca un moviment de pressió. Aquest simple gest pot paralitzar el temps. Immortalitzar un moment que potser algun dia ens faci plorar, riure, sentir malenconia o nostàlgia . Simplement ens deixarà recordar.

Abans, quan encara regnava el paper i el líquid revelador, era preciós veure com a la gent li canviava la mirada i se li dibuixava un somriure a l'observar, per primera vegada, les seves imatges acabades de revelar. Llavors no erem conscients que aquests minúsculs detalls donaven un sentit enorme a les nostres vides.

Algú a qui vull amb la força de tots els meus sentits somia amb tindre el seu propi laboratori fotogràfic. Així elaborar les seues imatges, crear art jugant amb el temps, enfosquint o aclarint, inmortalitzant moments.

Complirem els teus somnis

Inocencia robada

“… y el Principito le dijo al hombre:

los adultos nunca entienden

nada por ellos mismos,
y es algo cansador para los chicos

andar siempre explicándole las cosas a ellos..."

(Antoine de Saint – Exupéry)

Me hipnotizó su mirada. Durante unos minutos me perdí dentro de él buscando su historia, intentando dilucidar las sensaciones tan recientemente vividas, ahogandome en su dolor. Con onze años sus ojos ya han perdido la inocencia, su sonrisa acontece forzada y refleja un horrible miedo cuando prueba a mediar palabra.

Llegó desde Senegal, embarcado en una patera. Perdió a su madre al llegar a las costas Canarias y le han traido aquí. Sé que mi hermano, que comparte su edad, siente una tremenda responsabilidad i compasión por el chico, lo cual me enorgullece. Su sensibilidad le hizo, tras conocerle al llegar a su clase, percibir la enorme diferencia acentuada, y pese a su carácter infantil, reaccionó con la más sincera y admirable solidaridad.

Su acento francés es delicado, aun mantiene rasgos pueriles, pero sus faciones marcadas definen una madurez forzada. Este chico empieza una nueva vida llena de oportunidades, pero a él, como a muchisimos más niños, les roban la pureza de su niñez.

Un conte molt breu

Aquesta primera tarda de febrer, tindré la satisfacció de contar-vos el conte més curt i més bonic que he llegit en la meva vida:

Hi havia una vegada una bellissima i encantadora noia que, després de sometres a dures i intenses reflexions relacionades amb el poder de l'estima, li va preguntar al seu novi si es volia casar amb ella. Davant l'espectant i deslumbradora mirada de la jove, ell va respondre: "No".

....I la noia va viure feliç per a sempre, sense rentar, cuinar, planchar, sortint amb les seves amigues, llençant-se al que li donava la gana, gastant els seus diners en si mateixa i sense treballar per a ningú. FI.

El problema és que de menudetes, no ens contaven aquests contes. I ENS VAN FOTRE...AMB EL PUTO PRINCEP BLAU......!!!

Aquest li'l dedique a la meua, gairebé farmacèutica, amiga Amaya .

Cercant l'estima

I Hansel li va dir a Gretel:
“Deixem aquestes molles de pa,

així trobarem el camí a casa…

Per que perdre el nostre rumb,

seria el pitjor de tot…”

Em sembla increïble la manera en que ens passem la vida buscant el nostre camí, intentant que tot tinga sentit, lligant-ho tot.

Des de xiquets, lluitem per trobar l'aprovació dels nostres pares, el seu afecte. Tota la nostra vida es basa en la recerca de l'amor. Ho perseguim, ho busquem, ho trobem, ens aferrem, ho perdem, ho lamentem, ho sofrim, ho refem.

Busquem la companyia d'altres persones, busquem ser acceptats, entesos, estimats. I quina és la vertadera finalitat? Perqué recelem d'aquest sentiment desesperadament durant tota la nostra vida?

Des que tinc ús de raó, els llibres , el cinema, i altres m'han ficat una idea mítica i prodigiosa de l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.

Segurament cada vegada més gent creu, o pensa com jo... Segons un psicòleg català molt ben reconegut i valorat, tots necessitem estimar i ser estimats, i la nostra felicitat depèn en gran part d'aquesta variant. Hem convertit l'amor, segons ell, en la unitat de mesura per a ponderar la felicitat.

Gràcies.

Gràcies, encara que ja no ens escolten.

Nou i cinc minuts, arribe tard. Vaig agafar la linea quatre del metre , un transbord i amb una mica de retard estaria allí, a la Facultat de medicina de la Universitat Complutense.

Departamento de Anatomía y Embriología, em dispose a entrar, amb acuciament i desgana em col·loque la bata. Ahí estava, a la porta de la sala de disecció, sabia que els onze companys ja s’hi trobaven dins, faltava jo. Havia estat preparant-me per al moment i 4 anys enrere ja havia passat per algo similar, vaig pensar per uns instants - autodissuadint-me - que seria fàcil. Error. Mai s’està preparat.

Amb convicció gire el pom de la porta i entre. Calor, asfixia i un formigeix per les cames m’adverteixen d’un component altíssim d’impresió que pot desencadenar una situació desagradable. Torne a eixir, agafe aire i em decideixc a afrontar el moment pensant, i repetint-me un consell d'algú força estimat, que es tracta de material de treball. Sona greu i fred, però si no ho veus així resulta imposible treballar amb caps de cadàvers.

Comence la disecció, mentre intente acostumar el meu olfacte a l'efluvi del formol,i em force a creure que és un aparell de material plàstic per llevar-li sentiment a la circumstància, però després comence a pensar que gràcies a ells, nosaltres tindrem una formació científica per a poder curar i previndre enfermetats, tot i que i sembla que no mai ningú s’enrecorda d’aquests éssers ja inerts.

Gràcies a la dona que em va deixar inmiscuir-me en el fascinant camp de la seua anatomia, sóc avui coneixedora de nervis, artèries, venes i insercions musculars imprescindibles per a la implantologia.

Escric açò per agraïr a tots aquells que decideixen que metges i odontòlegs utilitcen l’únic que queda al morir, els seus cossos, per a que continuen formant-se professionals sanitaris

Wherever

Los poderes que posee nuestra mente nos permiten, durante los momentos en los que dormimos y estamos aislados de toda realidad , vivir momentos increibles. Todos hemos sentido lo que nos produce un sueño opresivo, inquietante y también hemos sentido sensaciones indescriptibles que nos han proporcionado momentos de indudable placer.

La mayoría de nuestras fantasias desaparecen cuando despertamos, desterrandolas hacia lo más profundo de nuestra mente. Pero a veces estamos seguros de que si intentaramos esforzarnos podriamos revivir el sueño.

La fantasia es simple y el placer es bueno. Todos creemos que el dolor no lo es, y que no sentir dolor es mejor, pero la realidad es distinta. La realidad es que el dolor siempre trata de decirnos algo, es de quien más vamos a aprender. No debemos temerle.

Solo hay un placer que podemos tomar sin que nos de una indigestión, pero dura pocos segundos... Quizá algunas fantasias están hechas para vivir solo en nuestros sueños.

P.S: Hui és l'aniversari de la meua germana, cumpleix divuit anyets. Aquest post li'l dedique a ella perque l'estime moltissim.

Preparats per al futur?

Per un moment deixeu la ment en blanc i empreu el poder de la imaginació. Entrem en una nova era, on deixarem de rebre correu mitjançant el paper escrit, on no sortirem per tal de fer la compra ni utilitzarem un minut del nostre temps preparant una ràpida i ingeniosa amanida per a endur-nos a la boca. Tot ho tindrem fet, nova tecnología. És el futur i cada cop se’ns aproxima amb més rapidesa.

Abans màgia era un terme que empravem per definir el sonriure d’un nen, o per a donar-li sentit a una sobtada coincidència, al lloc més inesperat, entre dos amants. Fins i tot, pensàvem en la màgia quan observàvem les estrelles.

Màgia, hui en dia, és enviar un MMS, una foto mitjançant un telèfon mòbil, o que un dispositiu faça la màgia potasia suprema i no deixe que mai ens pergam a les carretes. Enviar tot tipus d’informació a qualsevol part del món, ja bé via bluetooh, per infrarojos o Wireless (yuhu!!

gracies a ell ens lliberem dels horribles cables!).

De fet si un no es troba masa content amb la vida que porta pot navegar per internet i interpretar un nou paper. Crearàs un nou TU, amb nova personalitat. Aquest programa o joc, s’anomena Second Life, fenomen que a causat furor i ha seduït a famosos i a grans empreses.

Personalment done suport al progrés en totes i cadascuna de les vessants en les que es manifeste, ja siga amb la tecnologia o a nivell social. Solament pretenc que pensem un instant en el nostre passat. Algú recorda l'ultim puzzle que va finalitzar junt algún amic? o imagineu una setmana sense mòbil? Just a això em refereixc. L'avanç és bo, ens beneficia a tots -i molt més al camp sanitari- però no oblidem on està la veritable essència de la vida. On vam trobar i trobarem la felicitat. Això mai podrà substituir-se.

Gràcies per llegir les meues reflexions

P.S: La foto tant preciosa del colors l'he agafat PRESTADA al blog de Oscar Martinez, el vaig trobar cercant per internet. Adjunte la direcció,

http://www.flickr.com/photos/delarosa/319430478/in/photostream/

Molt sovint quan ve la nit

se m'emporta una fada:

la bellesa dels teus ulls

-negre intens sobre mar blanca-

sempre incerts a la mirada.

I així gelos vaig desfent

cançons que s'acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls

Lluís Llach

Deixa'ns imaginar

...amb dues cerveses, una amiga i jo jugavem a imaginar. Un estiu paradisíac, nits de màgia i fantasia. Complicitat i sensacions indescriptibles que quedarien ahí, a les nostres ments.

Imaginar és jugar amb els teus desitjos, utilitzar la ment per crear guions cinematogràfics de les nostres vides, i evadir-te... deixar-te dur pel progrés mental que va, poc a poc, creant una imatge perfecta de la nostra vida, del nostre futur... del que volem per a nosaltres.

I amb qui volem compartir tots eixos moments...

És curios com la ment dels humans ha desenvolupat tants sistemes preventius i paliatius del dolor i del sofriment. Ell, ens protegeix constantment i una de les formes és aquesta. Segurament no té cap descripció fisiològica, però deixar-nos imaginar ens permet jugar amb la nostra consciència i estar tanmateix segurs durant molt de temps.

Segurament, moltes de les coses a les que ens enfrontem a diari són el reflexe de la duresa vital amb la que eternament lluitarem... I sovint, utilitzar la ment per viatjar a llocs on ningú pot accedir, i crear el teu propi espai és una sensació força gratificant.

A mesura que passava el temps i les dues cerveses es consumien, nosaltres, aïllades de tothom continuàvem imaginant....

Onze

La ciutat clareja preciosa. És onze de desembre i com cada any, en aquesta data, un sentiment satisfactori de melancolia i felicitat m'envaïx cada part de la meua ànima. Fa just onze anys en aquest dia va naixer una gran part de mi.

Sovint desitge que es congele el temps. Que cesse en el seu procés i el deixe gaudir eternament de la innocència , la felicitat, la il·lusió, l'esperança... que mai deixe de somiar.

-Al meu germà Lluis-

...i els peixos també tenen dents?

Sovint es curiosa la relació que existeix entre algunes paraules quan totes elles es troben relacionades.

Avui, pensava en tres termes força diferents i que a simple vista, un pot anul·lar l'altre sense discursió alguna; Dolor, Vulnerabilitat, Estima ... Supose que és tracta d'un intent absurd de definir un estat d'ànim.

Solem identificar el Dolor com una experiència sensorial y emocional desagradable, relacionada amb situacions que produeixen dany. Però en nombroses ocasions, l'experiencia fruit del dolor va més enya...pot inclús arribar a emboirar la ment de les persones més despertes.-

Pel que fa al sentiment de Vulnerabilitat, es allò que algú sent quan es veu sol i indefens, i intenta protegir-se amb tot allò que li produeix un mínim de benestar.

Estimar, és una emoció complicada. Molt dificil de definir. Puc dir que es tracta d'admirar i valorar enormement, també pot relacionar-se amb la necessitat, i inclús amb l'adicció..
Però del que estic segura, és que qui estima, sent per cada part del seu cos unes corrents intenses provocades per la sensibilitat.

Segons després de sentir com aquest híbrid de paraules jugava amb la meua ment, m'he trovat a l'escritori observant, amb incredulitat, la inocència del meu germà de 10 anys, que s'acostava amb els seus ulls brillants, i els cabells humits de la suor típica d'un xiquet, i em preguntava: Teta, i els peixos tenen dents?

s'acaba l'època de jugar a ser majors

...amb les altes temperatures posem fi al nostre quart any universitari. Sembla subrealista pensar que en menys de dos anys ens trobarem dins del torrent capitalista de supervivencia en el que tindrem el compromis i la necessitat de guanyar-nos la vida.

Deixarem de costat les llargues nits d'estudi, la sensaciò confortant d'acabar el periòde d'examns, les sumes y restes per a que ens quadren els credits de la matricula..I a més, les clases on et dediques a tot menys a escoltar, les pràctiques on jugues mentre aprens,els passetjos pel riu, les nits de música, cine i gelat de xocolate...les nostres nits d'estima.

S'ens acaba l'època de jugar a ser majors, i comencem a ser-ho, esta obrint-se el cami del nostre futur.

Per a tots i especialment per a tu, amb qui he compartit tant aquests cuatre anys.