El reloj Biológico de los hombres

Dicen que con los veintitantos la psicología femenina ejecuta un viraje inusitado. Empezamos a preguntarnos quien somos, y sobre todo, quien queremos ser. Hoy en día, gracias al esfuerzo y la lucha, que durante décadas realizaron, muchas mujeres, contamos con la posibilidad de elegir un camino propio. Tenemos la capacidad de conferirle un matiz auténtico i femenino a cada tentáculo que lanzamos en todas las direcciones sociales. Dentro de una sociedad en la que sin duda desarrollamos papeles muy importantes, tanto profesionales como personales.

Pero una vez entrados los treinta surge una preocupación común para toda mente femenina: El reloj biológico. La razón y brillantez de la que alardeamos queda completamente impreganada e imvalidada por pesadillas relacionadas con el arduo paso del tiempo. Y no dejamos de pensar en la patética y vulgar frase que durante siglos se ha empleado para referirse a toda mujer sin hijos (y/o pareja) de “treintaitantos”: “se me pasa el arroz”.

Ojeando el semanario que recibo del New York Times he encontrado un articulo en el que se publican los resultados de los últimos estudios de fertilidad masculina. Para mi sorpresa, y la de muchas mujeres, ahora no solo se sabe que los espermatozoides de hombres demasiado entrados en edad pueden producir pequeñas enfermedades que solían pasar desapercibidas y no recibían suficiente atención publica, sino que tras pruebas científicas, los resultados han desvelado que la fertilidad, mediante espermatozoides viejos -de hombres maduros-, pueden ser la responsable genética de complicadas enfermedades mentales como el autismo o la esquizofrenia.

No creáis que estoy refiriéndome a una madurez masculina exagerada (como la de papuchi). El proyecto científico encuentra dichas dolencias infantiles en hijos de hombres cuyas edades oscilan entre la mitad y el final de la cuarentena.

“Obviously there is a difference between men and women; women simply can’t have children after a certain age,” (obviamente hay una diferencia entre hombre y mujer; la mujer simplemente no puede tener hijos después de cierta edad) dice el Dr. Harry Fisch, director de el Male Reproductive Center de New York-Presbyterian Hospital/Columbia University Medical Center y autor de “The Male Biological Clock".
“But not every man can be guaranteed that everything’s going to be fine,” (pero los hombres no pueden garantizar que todo vaya a ir bien ) dice el Dr. Fisch. “Fertility will drop for some men, others will maintain their fertility but not to the same degree, and there is an increased risk of genetic abnormalities.”

La igualdad es un camino dificultoso y muy largo, y la maternidad, lo creamos o no, continua suponiendo una incompatibilidad en relación a la proyección de la mujer en el mundo profesional, asi que me alegro de que la genética nos iguale un poco.

Professores censurades

Com ja sabran, la Federació de Professors de Religió ha decidit no renovar a una docent, d'un col·legi de les illes canàries, per viure "en pecat", entès així per ser divorciada y conviure actualment amb un home formant una parella de fet. Aquesta pecadora -segons l'argot catòlic- és la canària Carmen Galayo, i ja ha anunciat que recurrirà davant els tribunals europeus la sentència emesa fa uns dies pel constitucional.


Cercant per internet casos similars, he localitzat dos homòlegs en el resultat i que discrepen minimament en etiologia. Dues dones, també ex-professores de Religió, recursos de les quals estan pendents de resolució judicial, que també van pedre el seu lloc de treball per haver-se casat amb un home divorciat i per ser simpatitzant d'Esquerra Unida.

Aleshores, professores de religió, suporteu tot tipus de maltracte, ja siga psiquic com físic, perdoneu mentides, enganys i traïcions, o simplement no penseu en canviar la direcció de les vostres vides, ja que si us divorcieu, tindreu que fer front, no sols al conflicte que en sí suposa un divorci, sinò també pedreu el vostre mitja de manutenció. Donem-li les gràcies a la religió i a l'estat per permetre-ho.

Tenint en compte que el personal docent està pagat per l'Estat, i que aquest és constitucionalment laic, han d'estar les prerrogatives de l'esglesia, i del Varticà sobre la legislació laboral?


Ens trobem a una situació en la que malgrat que les diverses nòmines del profesorat que imparteix religió, en colegis públics i concertats, són abonades amb diners públics, el Tribunal Constitucional considera i permet que l'esglesia gaudeixca de la suficient llibertat com per a contractar o despedir als docents que ells consideren oportuns. Preguem que no es consolide un cos d'inspectors-inquisidors que s'encarreguin de vigilar en els col·legis als professors per si pequen...i simultaniament que vetllin pel correcte camí de la moral doctrinaria dels alumnes.

Ara queda esperar que les normes de regulació de l'ensenyament que el Govern està promovent en la Llei Orgànica d'Educació (LOE) s'adapten, com diu la vicepresidenta del govern María Teresa Fernández de la Vega, per a que professors de Religió puguen gaudir dels drets fonamentals que com treballadors tenen reconeguts en l'ordenament jurídic.

Un conte molt breu

Aquesta primera tarda de febrer, tindré la satisfacció de contar-vos el conte més curt i més bonic que he llegit en la meva vida:

Hi havia una vegada una bellissima i encantadora noia que, després de sometres a dures i intenses reflexions relacionades amb el poder de l'estima, li va preguntar al seu novi si es volia casar amb ella. Davant l'espectant i deslumbradora mirada de la jove, ell va respondre: "No".

....I la noia va viure feliç per a sempre, sense rentar, cuinar, planchar, sortint amb les seves amigues, llençant-se al que li donava la gana, gastant els seus diners en si mateixa i sense treballar per a ningú. FI.

El problema és que de menudetes, no ens contaven aquests contes. I ENS VAN FOTRE...AMB EL PUTO PRINCEP BLAU......!!!

Aquest li'l dedique a la meua, gairebé farmacèutica, amiga Amaya .

Qui vol ser Carrie Bradshaw?

Sex and the city. Sèrie televisiva que nosaltres bategem com Sexe en nova york a estat des del moment que es va emetre a Espanya un dels fenòmens mediàtics més forts i més reivindicatius que es coneixen.

El seu poder va ser tan acusat que tota aquella que es sometia per primera vegada a una sessió d'aquesta peculiar llibertat femenina, emesa per la sèrie, començava a tenir sensacions que en principi, per la seva debilitat o brevetat, no és percebien conscientment, però influïen en la conducta desenvolupant desitjos...

Aquest pensament era comú: Quan sigui major vull ser neoyorkina, alta, rossa amb el pèl rissat, tenir l'armari ple de Manolos (i estar casada amb Matthew Broderick). Tindré tres super amigues incondicionals amb qui dinaré tres cops a la setmana per a posar en comú els nostres afers sexuals i a més el meu millor amic serà gay. Tindré un portatil on escriuré tots els meus pensaments i m'els publicaran al Vogue, a més per la gran ciutat de Nova York circularán autobusos on tothom podrà observar i reconeixer meu meravellos cos...

Aquesta popular sèrie va ser produïda per la HBO a partir del llibre de Candance Brushnell, qui durant anys es va dedicar a escriure una columna en el New York Observer relatant la vida sexual dels novaiorquesos. Amb aquesta producció es pretenia respondre a la seguent qüestió: Poden les dones tenir la mateixa llibertat sexual i amb igual liviantat que els homes? I a més, mostrar a la societat que existeixen dones que tenen plenitud vital, comptant amb una alta dosí de llibertat individual siguent solteres. La finalitat era que quatre amigues, canviaren a les dones de la nostra època amb el missatge subliminal que està bé ser soltera i major de 30 anys.

També va abordar temes fins aleshores considerats tabú en la petita pantalla com el tamany d'un penis, els orgasmes femenins, el sabor del semen o les normes d'educació i les regles que cal seguir mentre es practica el sexe oral, i com fer-ho bé. A més d'aquests assumptes, la comèdia va fer història amb el seu estil, al barrejar el sexe amb la moda, la vida nocturna, els martinis i els "cosmopolitan", així com la passió per les sabates de Manolo Blahnik i per Nova York.

Així doncs, Sex and the city tractava també els durs problemes als que ens hem d'enfrontar sent dones al segle XXI. Des del divorci, els problemes econòmics, de vivenda i la infidelitat, fins a la infertilitat, l'adopció, el càncer de mama o, per descomptat, els problemes de llit.

El perqué d'aquest nou post està en al País Semanal, en la secció de Reportages, on han triat aquesta sèrie. Des del meu punt de vista és una de les millors formes d'avançar i que totes s'identifiquen amb valors del que moltes dones semblen careixer, la llibertat i la igualtat.

Moltes gràcies.

Els límits del progrés

Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.

En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.

Botero y la dona

La tècnica de Fernando Botero ha evolucionat amb el pas dels anys. Als seus inicis, les seues obres estaven marcades per escenes costumistes i amb la utilització de colors tènues.

Temps després, Botero va començar a jugar amb els volums i a aplicar l'art naïf (del francés, ingenu ) que es solia utilitzat al carib. Tot aquest proces d'evolució va donar lloc al que es coneix avui com la seva obra, de figures grans i lleugerament obeses.

Normalment crea pintura utilizant a la dona com a principal model. Reflexa la sexualitat femenina, junt a la tendresa y la sensibilitat que des de sempre ens caracteritza. Sols s'ha d'apreciar la dolçor que aplica en les seues creacions.

Fins que la mort ens separe

Entrem en un nou any. Amb l'evident progrés en la majoria de camps dintre de la nostra societat em he començar a lluitar intensament per que durant tot aquets 2007 es produeixquen les mínimes victimes en quan a terrorisme domèstic.

Per a que açò es puga mesurar, donat que acabar amb ell és inmensament dificultos, hem de canviar els estereotips i valors vigents. La violència és un fet social i cultural: al llarg de la història -i encara avui- s'ha identificat a l'home amb la força i a la dona amb la submissió (fins al 2 de maig de 1975, el codi civil espanyol parlava de l'obediència que la dona devia al marit). Segons un estudi de la Fundació Dones, el 23% dels xics adolescents entre 14 i 17 anys conceben a la dona com inferior i feble; i el 35% es mostren d'acord o molt d'acord amb actituds que justifiquen, neguen o minimitzen la violència de gènere. Canviar els estereotips vigents suposa un projecte concret d'educació a llarg termini.

Em d'aturar també els errors que malauradament es comenten en quan a la protecció d'amenatçades. Molts agressors que tenien ordre d'allunyament l'han incomplit perquè les víctimes no tenien protecció o perquè no es controla o vigila que l'agressor complix dit l'allunyament. Falten mitjos per a garantir la seguretat d'una dona amenaçada. El pla de xoc aprovat pel consell de Ministres el 7 de maig de 2004 contempla amidades com la implantació de polseres electròniques per als maltratadores, teleasistencia a les víctimes i presó preventiva per a l'agresor. A més, s'ha de demandar major coordinació i colaboració de tots els agents (policies, jutges, piscólogos, mèdics...) que han de tindre una ràpida resposta en cas de possibles maltractaments . La llei integral, aprovada el 22 de desembre de 2004, pretén donar resposta a moltes d'aquestes llacunes, però encara no és suficient.

Envie aquest article a tot home que passe pel meu blog . Tots ens hem enamorat, tots em sentit l'estima fins rabiar, inclús sovint fa patit més del compte. Però arribar a un estat irracional de possessió que degrade, maltrate i anule... ?

S'ha de començar per la propia concienciació de l'home. Tots aquells (que hi son molts) que condenen la violència de gènere han de ser els primers en reclamar un canvi. Quan tot aquell que es crega amb el dret d'utilitzar la força obseve que hi han milers d'homes defensant la igualtat, demanat justicia i lluitant per la condemna de tots els maltratadors, segurament comence a veure que està sol front al masclisme i que qui te sota els seus peus no es inferior a ell i mereix cap tortura.

Tots hem de lluitar junts contra aquest terrorisme.

Igualtat de sexes?

Consumisme, com sempre s’ha dit, és el terme que defineix cada temporada nadalenca. Tothom surt per a realitzar compres. Regals per a tots. Pijames, mitjons, guants, cds, llibres, perfums, i un munt més d’objectes inútils que després mai utilitzem. Per als més menuts tenim tot tipus de substituts tecnològics que reemplacen als veritables jocs de la infància, i aquestos si que els utilitzen. Inclús massa.

Entre la enorme quantitat de jocs d’ordinador als quals els adolescents – i els xiquets- tenen accés podem trobar alguns en els que el repte consisteix a ser el més hàbil robant cotxes, agredint a la policia, assaltant comerços , i atropellant ancianes. Activitat bastant "normal" en els jocs d’aquest tipus.

El més curiós de tot aquest passatemps infantil és que una de les formes de ser un vertader heroi consisteix en l’assassinat de prostitutes. Has de passar el teu vehicle per damunt de tota dona que es situe als carrers, ja es trobe sola, o acompanyada, i per aconseguir una millor atrocitat –i major puntuació evidentment- cap la possibilitat de fer marxa enrere i acabar de destruir-la.

Vertaderament volem que s’ature la violència de gènere? S’ha decidit realment acabar amb el sexisme, veritable arrel de la violència que s’exerceix contra les dones en el món sencer?

Encara hui ens trobem a una cultura on hi ha rols assignats, un per a l’home i altre per a la dona. Aquests rols són, sens dubte, deterministes i discriminatoris per a ambdós sexes, però són especialment lesius per a les dones. La religió, les creences, la literatura, el cine, els refranys, els contes... des “el príncep blau”, els crims passionals, fins la esfereïdora frase "la vaig matar perquè era meua” han conduit a la nostra societat a una injusta desigualtat que hem de pal·liar, començant per evitar que els xiquets o futurs adolescents (que seran els homes del futur) tinguen cap relació i vincle amb la diferencia de sexes. I molt menys amb l’exercici de la violència com el cas d’aquestos jocs bèl·lics.

Si s’aposta per un canvi basat en l’abolició de la discriminació de sexes, no ens bastarà amb el impuls polític i mediàtic ni amb els canvis legislatius –aquests son imprescindibles- també ha de passar pel nostre comportament diari. Es tracta de guanyar una veritable batalla contra les nostres pròpies pautes culturals, contra la idea ancorada en el més profund de la nostra consciència que els homes han d’exercir un paper preponderant en les relacions de poder i també en les familiars i afectives.

Una de cada cinc dones en Europa pateix algun tipus de maltractament per part del cònjuge o parella de fet , a nivell mundial la proporció és una de cada tres, i aiçò és símptoma d’un progrés lent i mal arrelat. La violència de gènere és l’expressió més brutal del masclisme que no busca tant fer mal com mantenir la dominació i el control sobre la vida de les dones.

Hem d’acabar amb l'extorsió, el insult, l'amenaça, la bufetada, la pallissa, el flagell, la cambra fosca, la dutxa gelada, el dejuni obligatori, el menjar obligatori, la prohibició de sortir, la prohibició de dir el que es pensa, la prohibició de fer el que se sent i la humiliació pública...

Observant-te des de prop; "A veces me despierto con ideas en la cabeza y las apunto."

Cae la noche en Madrid. En el dormitorio de Carme Chacón son cerca de las doce y la radio vomita las noticias del día. La vicepresidenta primera del Congreso de los Diputados se toma su irrenunciable infusión de hierbas. «No son para dormir, sólo para tranquilizarme», aclara. Hace un repaso de la jornada: «Qué ha pasado, qué debí decir que no dije».

Va por la vida con el tiempo comprimido hasta las últimas consecuencias y madruga por decreto, sobre todo desde que el presidente del Congreso, Manuel Marín, decidiera que los plenos empezaran a las 8 a. m. para que sus señorías tuvieran algo de tiempo para su vida privada.



Mientras se prepara para meterse en la cama, crema de noche y joyas fuera, y a encender la radio para escuchar los titulares de la prensa del día siguiente. El hemiciclo no es precisamente un lecho de rosas. Llueven el sarcasmo y los enfrentamientos. Hay broncas, unas dialécticas y otras menos. Es muy fácil convertirse de la noche a la mañana en un titular. Y casi nunca para bien. Una cuestión que Carme comprueba cada noche cuando escucha la radio. Después, ya puede dormir tranquila. En su mesilla, varios libros: novela, ensayo y poesía. «Lo alterno todo, hasta que uno me engancha y me lo fundo. Cuando viajo y no tengo un libro a mano me leo hasta las etiquetas de los champús.»



Muy cerca, un cuaderno y un boli. «A veces despierto con ideas en la cabeza y las apunto.» Más de una vez ha llamado a esas horas a algún compañero porque en la tranquilidad de su habitación se le ha ocurrido una solución genial para un problema. «Intento no cenar fuera y tener más tiempo para relajarme. A la gente le pareceré aburrida, pero el lujo para mí es tomar algo en casa y llamar a mi hermana para saber de mis tres sobrinos: el mayor, de tres años, y el pequeño, de un mes.» Luego llega el mejor momento del día. «Me meto en la cama y cojo mi libro. Me gusta leer en silencio.»

Por Karelia Vázquez

Una batalla guanyada. L'exemple del triomf

“Mi madre siempre me ha dicho que ser mujer y de izquierdas es lo más duro que a uno le puede pasar”













Des del seu inici a la política catalana, Carme Chacón, ha estat una de les dones més observades i seguides de l'actualitat nacional.

Es diu que actua amb una força i seguretat immesurable i que, malgrat la seua professió, no deixa de banda la seua vida personal. Reconeix enyorar l'olor de la mar.

Amb el pas del temps, cada cop s'evidencia més un detriment de l'interés de la part de la societat que oscil·la entre els 20 i 35 anys, per tota mena de reptes polítics, socials i inclòs culturals. Ella és una mostra d'esforç, d'iniciativa i, sobretot, d'esperança.

El principal motiu pel qual escric al voltant d'aquesta figura política és perquè vull deixar palesa l'enorme admiració que produiex Carme Chacón per la seua lluita professional, així com,pel sacrifici personal, i perquè crec que és un dels exemples més clars del trioumf de la dona jove en l'actualitat.

Una persona preparada acadèmicament, emprenedora, amb iniciativa i que, a més, ha demostrat tenir capacitat per a fer-se un lloc important a la política nacional mereix, sota el meu judici, ser més reconeguda.

Sols dir que ha de servir-nos, el seu exemple, per a créixer dins d'una societat en la que encara no es juga amb uns valors de total igualtat.

Un projecte sensitiu

Dedicant un poc del meu temps a la tecnologia he caigut, a partir d'un enllaç, dins d'un pàgina fascinant.

Aquesta, és la web d'una botiga situada a Madrid, en un dels barris més alternatius d'aquesta ciutat (el barri de Lavapiés). En ella cada dona pot trobar nombroses meravelles que anys enrere no podriem ni tan sols imaginar. S'anomena "Els plaers de Lola", i va naixer gracies a l'iniciativa de dues joves. Elles es van introduïr en l'incert i perillos camí empresarial per a poder obrir una porta més a la llibertat sexual i sensorial de la dona.

Una volta dins d'aquesta tenda, pots disfrutar de cafés d'origens llunyans, d'infusions afrodisiaques i aromes naturals. Pots trobar tota mena de jocs i materials eròtics exclusius per a dones. Així doncs, en ella hi ha llibres i moltissima informació imprescindible per a coneixer perfectament el cos humà femení.

Com que l'art és una peça imprescindible per a completar l'activació els nostres estímuls, aquest local acollis diverses exposicions de pintura, fotografia i escultura creades per dones.


Com tots sabem un dels principals valors que tenim és la sensibilitat, i en cada part d'aquest lloc podem donar vida als nostres cinc sentits.

www.losplaceresdelola.com

El nostre art

Gracies a la lluita constant de les artistes del segle XIX, a principis del s. XX les dones començaren a recollir els beneficis que aquesta suposava. Es basaven, principalment, en la possibilitat d'estudiar a les mateixes escoles de belles arts que els homes, solicitar beques, participar en concursos i guanyar premis. A més podien realitzar les seues propies exposicions i vendre les seues obres.

Malgrat tot el progres que açò suposava, continuaven vejent-se obligades a recurrir a contactes individuals amb homes, ja reconeguts en el món de l'art, per a poder avançar i donar-li projecció a les seues carreres.

Pel que fa al camp de l'escultura, la dona va començar també a obrir-se camí. Aquesta part de l'art va deixar de ser exclusivament un area masculina i apareigueren a les grans ciutats de l'art com Paris, obres de dones com Germaine Richier, qui ja havia começat a fundir bronze per a crear les seues extrafalaries i extranyes obres. A Londres, Barbara Hepwerth va anar guanyant fama amb el pas del temps, ella junt a Henry Moore formaren un extraordinari grup d'escultors que dominarien l'escena artística mundial en els anys de la postguerra.

Temps després, a finals del s.XX les artistes contemporànies ja havien conquistat la majoria de les institucions d'aquest camp. El Guggenheim de Nova York i la Tate Modern de Londres estaven, aleshores, repletes d'exposicions individuals creades per dones.

En aquest moment de la història la pregunta alvoltant de si l'art en mans de dones continuarà siguent un element important al segle XIX encara no té resposta. Així doncs, esperem que l'esforç d'aquestes profesionals de lart obtinguen la mereixcda recompensa.


Adjunte algunes obres d'artistes reconegudes:





Ghada AMER.

Bridget RILEY.

Laura OWENS.

EL VELO: ¿DISCREPANCIA MULTICULTURAL?

Entre las últimas noticias que nos llegan desde el Reino Unido encontramos una polémica ocurrida en un colegio de Dewsbury al despedir temporalmente a una joven maestra por negarse a impartir sus clases con la cara descubierta ante sus alumnos.

La población musulmana está siendo víctima de un incremento de la desconfianza y del fanatismo antimusulman desde el 7 J. Estos ciudadanos se sienten cada vez más perseguidos en un país donde sus niveles de desempleo doblan o incluso triplican la media británica, donde la mayoría de los musulmanes vive en las areas mas deprimidas y la gran parte de los hogares están muy por debajo del umbral de pobreza.

Vivimos en un mundo que se está posicionando hacia la libertad y simultaneamente está bajo un sistema político global dirigido hacia el control y la censura.

Algunos piensan que el uso del velo es un signo de separación entre culturas que conviven en un mismo territorio, y además, que se trata de una acción retrograda que impide la adaptación de las mujeres musulmanas en el mundo occidental.
Incluso la ministra de inmigración de Holanda, ha considerado la posibilidad de prohibir el uso del burka (velo musulmán que cubre todo el rostro femenino, compuesto por una rejilla que permite la visión) en lugares públicos, alegando la siguiente afirmación: "el uso del burka no encaja en una sociedad donde debe ser posible mirarse a los ojos".

Ante posibles argumentaciones procedentes del campo de la psicología en las que se pruebe alguna alteración en cuanto a la adaptación emocional del niño, deberían tomarse medidas. Por ejemplo, prodría plantearse el uso del simple pañuelo. Éste, deja al descubierto parte importante del rostro, zona que nos permite expresar nuestras emociones y transmitir confianza. Pero de todos modos asumamos que el uso del velo a niveles sociales, como en este caso en los colegios, produciría una rapida adaptación e integración en la medida en que los niños se acabarian acostumbrandose a convivir con diferentes culturas y religiones.

Evidentemente este es un debate complejo y lleno de contradicciones, pero hemos de tomar consciencia de que el avance y el progreso hacia una igualdad entre hombres y mujeres musulmanes debe ser un camino que unicamente desempeñen ellas. Son las mujeres musulmanas quienes finalmente, con el paso del tiempo, rehivindicarán su posición en la sociedad y quienes lucharan por ella. En cambió, si es la población occidental quien presiona y fuerza este proceso puede que se produzcan dos resultados totalmete opuestos; bien un efecto rebote, en el que se daría un aumento del fanatismo y tendría como resultado un efecto retrogrado en la vida de las mujeres, o bien se produciría una pérdida de identidad y raices siendo un caso más de destrucción cultural producida por la globalización.