Professores censurades

Com ja sabran, la Federació de Professors de Religió ha decidit no renovar a una docent, d'un col·legi de les illes canàries, per viure "en pecat", entès així per ser divorciada y conviure actualment amb un home formant una parella de fet. Aquesta pecadora -segons l'argot catòlic- és la canària Carmen Galayo, i ja ha anunciat que recurrirà davant els tribunals europeus la sentència emesa fa uns dies pel constitucional.


Cercant per internet casos similars, he localitzat dos homòlegs en el resultat i que discrepen minimament en etiologia. Dues dones, també ex-professores de Religió, recursos de les quals estan pendents de resolució judicial, que també van pedre el seu lloc de treball per haver-se casat amb un home divorciat i per ser simpatitzant d'Esquerra Unida.

Aleshores, professores de religió, suporteu tot tipus de maltracte, ja siga psiquic com físic, perdoneu mentides, enganys i traïcions, o simplement no penseu en canviar la direcció de les vostres vides, ja que si us divorcieu, tindreu que fer front, no sols al conflicte que en sí suposa un divorci, sinò també pedreu el vostre mitja de manutenció. Donem-li les gràcies a la religió i a l'estat per permetre-ho.

Tenint en compte que el personal docent està pagat per l'Estat, i que aquest és constitucionalment laic, han d'estar les prerrogatives de l'esglesia, i del Varticà sobre la legislació laboral?


Ens trobem a una situació en la que malgrat que les diverses nòmines del profesorat que imparteix religió, en colegis públics i concertats, són abonades amb diners públics, el Tribunal Constitucional considera i permet que l'esglesia gaudeixca de la suficient llibertat com per a contractar o despedir als docents que ells consideren oportuns. Preguem que no es consolide un cos d'inspectors-inquisidors que s'encarreguin de vigilar en els col·legis als professors per si pequen...i simultaniament que vetllin pel correcte camí de la moral doctrinaria dels alumnes.

Ara queda esperar que les normes de regulació de l'ensenyament que el Govern està promovent en la Llei Orgànica d'Educació (LOE) s'adapten, com diu la vicepresidenta del govern María Teresa Fernández de la Vega, per a que professors de Religió puguen gaudir dels drets fonamentals que com treballadors tenen reconeguts en l'ordenament jurídic.

La solució al canví climatic sota la presió d'EEUU

Pronunciant-se cada vegada més i evidenciant-se l'existència -ja irreversible- d'un canvi climàtic, L'Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA),en 1988, van crear el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). La funció del IPCC consisteix en realitzar una anàlisi científic i técnic, establint una relació socioeconòmica, amb la finalitat d'arribar a conclusions que responguen al perquè d'aquest calentament global (provocat per les activitats humanes), les seves possibles repercussions i les possibilitats d'adaptació i atenuació del mateix.

Aquesta institució compta amb tres grans grups de treball, formats per brillants científics i enginyers, i un grup especial encarregat de l'estudi de l'efecte hivernacle. A més, s'han publicat nombrosos informes com " La protecció de la Capa d'Ozó i el sistema climàtic mundial" o "Tecnologies, polítiques i mesures per a mitigar el canvi climàtic", entre altres. Doncs, després d'una complexa, oberta i transparet investigació, ahir es van presentar les seves conclusions a París

D'altra banda ens trobem amb un centre d'estudis conservador, El American Enterprise Institute, finançat per una de les majors petrolieres del món, Exxon Mobil, i amb estrets vincles amb el govern de George W. Bush , que segons informa un periòdic britànic, ha oferit 10.000 dòlars a científics i economistes de mig món que col·laboren a un treball que alberga, com a principal finalitat, la ardua feina de desacreditar l'informe sobre canvi climàtic que ha elaborat aquest equip d'experts, on ens adverteix d'un augment de la temperatura global d'entre 2 i 4,5 graus d'aquí a la fi de segle.

Realment deixarem que la política d'aquest pais ho controle tot sota el xantatge i la pressió? Traguen les seves pròpies conclusions.

Aunque lo parezca, no es una broma.

Libertad Digital, página web definida propiamente como liberal, vinculada estrictamente a la derecha política, (web de la que es cofundador y en la que colabora Jiménez Losantos -La Cope-) y donde podemos encontrar información diaria, nos ha sorprendido hoy con este singular parte meteorológico.

Ahora, podéis reiros.

(foto:escolar.net)

L'economia dels candidats

En els úlims dies ha eixit a la llum que alguns dels candidats presidencials de França per a 2007 estan molt bé protegits econòmicament. Així que us proporcione un discret resum.



- Jean-Marie Le Pen, polèmic polític, lider del partit nacionalista d'extrema dreta, el Front Nacional.

El seu programa electoral denúncia la majoria d'acords internacionals (Maastricht, Schengen, etc...), advoca per l'abolició de l'Euro i retorn al Franc Francès com moneda de curs legal així com el restabliment de la pena de mort. I finalment vol dur a terme una forta i potent política anti-immigratòria .


El líder del FN posseïx, que és al que anavem, participacions en diferents societats i diverses propietats immobiliàries, entre les quals destaca la seva residència, en l'extraradi de París, valorada en uns 5 milions d'euros.




- Per altra banda, el candidat gaulliste (centre-dreta), -Nicolas Sarkozy- actual ministre de l'interior al govern de Dominique de Villepin, fill d'un acabalat noble hongarès exiliat després de la consolidació dels estalinistes, compta amb un patrimoni personal calculat en 1.140.000 euros.






- La fotogénica, fràgil i somrient Ségolène Royale. Presidenta i candidata del PSF. Dona que, sota el meu criteri,reflecteix el creixent avanç mundial de les dones en l'àrea política, és posseïdora amb el seu company François Hollande- secretari general dels socialistes gals- una fortuna xifrada en 934.000 euros.

Conclusió: El riquíssim Chirac serà succeït per altre polític adinerat. Aquestes, entre altres dades, han estat difoses a França. Ara jo em pregunte, a Espanya podrem saber si es compta amb algún polític econòmicament diguem-ne normal?

Els límits del progrés

Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.

En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.

Un bon procés de pau. Diguem SI

Com tots sabem la cadena Ondas Populares de España - la COPE- és una de les cadenes de ràdio d'àmbit estatal que hi trobem l'Estat Espanyol.

Els seus principals accionistes, com no, son la Conferencia Episcopal Española en un 50%, les diòcesis en un 20%, els Dominics, i els Jesuites. Aquesta emissora va nàixer als anys 60 a partir de la fusió de les 200 cadenes de l'esglèsia catòlica, denominades Emisoras Parroquiales. Em vaig assabentar d'una anècdota ocorreguda al programa que condueix la periodista Cristina López Schlichting, on un català, després d'haver burlat els filtres interns ideològics, va utilitzar el temps de precs i preguntes per a fer públic el seu dubte; per qué el Partit Popular no vol la pau per a Espanya.

Durant les últimes setmanes, i a partir de la meua presència (no per la meua voluntat, tot s'ha de dir. Jo em trobava al carrer Velàzquez, fent un curs d'odontologia) a la manifestació del passat 25 de novembre en contra del procés que podria conduir-nos al fi del terrorisme, he estat força capficada preguntant-me quin seria el motiu pel qual eixa gent no vol la pau. És més, jo al igual que el transfuga de la Cope, em pregunte perqué el Partit Popular no vol la pau?

Wooldrow Wilson, un dels presidents dels Estats Units d'América va ser escollit, just a l'ecuador de la segona guerra mundial, com a lider de la plataforma electoral Paz sin victoria. Amb aquest càrrec, va utilitzar la manipulació política per acoseguir tota mena de resultats electorals. M'explique. Partint d'una ploblació que es mostrava pacifista i que no manifestava cap interes per involucrar-se en la guerra va crear un conjunt cívic belicista i histèric que desitjava anar a la guerra i destroçar tot allò que es relacionara amb Alemanya. La part curiosa d'aquesta història no és el per qué -és evident que la administració Wilson havia decidit que el pais entraria en el conflicte- sinó la forma. Com un govern aconsegueix que la seva societat es transforme? Com fan que tots pensen i defensen el que ells volen que pensen i defensen? Evidentement havien realitzat una dura tasca per a que el poble es sentira amb l'obligació moral d'entrar dins del conflicte. Van començar difonent imatges de nens ferits, amputats, cremats, i va impregnar a tothom d'informació exagerada sobre les atrocitats que feien els alemanys. És a dir, amb la política del terror, de la manipulació. Amb la pretensió de dirigir el pensament de les persones.

Amb la situació actual, els personatjes polítics que utilitzen, per una part arguments moralistes-buits de contingut- i per altra el dolor de les families de les víctimes, per a frenar el procés de pau, estan fent alguna cosa molt semblant. Pura manipulació.



En primer lloc, tot partit polític que asumeix el govern d'un estat està obligat a proporcionar seguretat, aixó es du a terme amb la lluita contra el terrorisme, i hui en dia la millor lluita és el diàleg. Pel que fa a les víctimes, seré respectuosa amb l'opinió -ho mereixen- però sovint s'ha de cedir per a que no torne a produïr-se ningún atemptat. Supose que serà dolent veure que no paguen com deurien amb les condemnes, o que s'els proporcionen alguns avantatges incoherents, pero un procés de pau passa per tot açò, per molt que ens pese. Ja ho deia Brian Currin al periòdic El País el passat dia 11.



Espere que es deixen de banda els interessos polítics i que el nostre govern siga recolçat per tots els partits per a que es puga avançar.





PS. Sembla molt curiós que li donaren el Nobel de la Pau en 1919 a Wilson...com ens venen la moto!

Observant-te des de prop; "A veces me despierto con ideas en la cabeza y las apunto."

Cae la noche en Madrid. En el dormitorio de Carme Chacón son cerca de las doce y la radio vomita las noticias del día. La vicepresidenta primera del Congreso de los Diputados se toma su irrenunciable infusión de hierbas. «No son para dormir, sólo para tranquilizarme», aclara. Hace un repaso de la jornada: «Qué ha pasado, qué debí decir que no dije».

Va por la vida con el tiempo comprimido hasta las últimas consecuencias y madruga por decreto, sobre todo desde que el presidente del Congreso, Manuel Marín, decidiera que los plenos empezaran a las 8 a. m. para que sus señorías tuvieran algo de tiempo para su vida privada.



Mientras se prepara para meterse en la cama, crema de noche y joyas fuera, y a encender la radio para escuchar los titulares de la prensa del día siguiente. El hemiciclo no es precisamente un lecho de rosas. Llueven el sarcasmo y los enfrentamientos. Hay broncas, unas dialécticas y otras menos. Es muy fácil convertirse de la noche a la mañana en un titular. Y casi nunca para bien. Una cuestión que Carme comprueba cada noche cuando escucha la radio. Después, ya puede dormir tranquila. En su mesilla, varios libros: novela, ensayo y poesía. «Lo alterno todo, hasta que uno me engancha y me lo fundo. Cuando viajo y no tengo un libro a mano me leo hasta las etiquetas de los champús.»



Muy cerca, un cuaderno y un boli. «A veces despierto con ideas en la cabeza y las apunto.» Más de una vez ha llamado a esas horas a algún compañero porque en la tranquilidad de su habitación se le ha ocurrido una solución genial para un problema. «Intento no cenar fuera y tener más tiempo para relajarme. A la gente le pareceré aburrida, pero el lujo para mí es tomar algo en casa y llamar a mi hermana para saber de mis tres sobrinos: el mayor, de tres años, y el pequeño, de un mes.» Luego llega el mejor momento del día. «Me meto en la cama y cojo mi libro. Me gusta leer en silencio.»

Por Karelia Vázquez

Obrim els ulls davant la pobresa

Segons un nou estudi sobre La Distribució Mundial de la Riquesa dels llars, de l'Institut Mundial per a la Investigació de Desenvolupament Econòmic de les Nacions Unides, el 2 per cent dels adults més rics del món posseïxen més de la meitat de la riquesa mundial.

Mapa publicat per les Naciones Unides que il·lustra el grau d'iniquitat econòmica actual de la Humanitat.

Els nivells de riquesa en diferents països:

La major part de la riquesa està concentrada a Amèrica del Nord, Europa i els països d'alts ingressos de l'àrea d'Àsia i el Pacífic -com Austràlia i Japó-, que en conjunt tenen el 90% de la riquesa global.

• Amèrica del Nord- 34%
• Europa - 30%
• Països rics d'Àsia-Pacífic - 24%
• Amèrica Llatina i el Carib - 4%
• Països pobres d'Àsia-Pacífic - 3%
• Xina - 3%
• Àfrica - 1%
• Índia - 1%

Europa de l'Est és un cas particular degut al fet que la propietat privada està en augment, però no ha arribat als nivells tan alts d'Europa Occidental.

En el selecte grup del 1% dels més rics, el 37% està en Estats Units i el 27% a Japó.

Obrint aquest debat i proporcionant-vos aquestes xifres, que les he agafades de l'estudi de riquesa personal més complet fins la data, el que pretenc és que deixem de veure aquest problema de manera tènue i llunyana i, sobretot, inicidir en que s'ha de pressionar des de la base cívica per a que els governs - capaços o amb mitjans per paliar aquestes situacions- actuen de manera inmediata.

Qué els importa als Ciutadans?

Recorden al xaval que apareixia nu en el cartell que va editar Ciutatadans de Catalunya per a demanar el vot contra el opresivo nacionalisme dels PSC, CIU, ERC, Iniciativa-Verts i la resta de partits nacionalistes, en les últimes eleccions autonòmiques catalanes?

Es diu Albert Rivera, i ha estat triat diputat en el Parlament de Catalunya.

La seva aparent frescor politico-moral ha suscitat onades de simpatia -bastant simplistes, per cert- en mitja Espanya, sobretot al País Basc, a Galícia, i a València on també abunden, segons Ciutadans i els seus amics, els nacionalistes excloents i opressors...

En fi, resulta que el libertador Albert Rivera era militant del PP! Sí, ha llegit bé, del PP! Anem, que hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents. Albert Rivera és un "interessat" de la política. Un altre.

La ironia americana

L'únic cineasta americà que al seu dia es va atrevir a desafiar a George Walker Bush, mitjançant la seua pel·lícula-documental Farenheit 9/11, ha difós una carta irònica amb la mateixa intenció, però en aquest cas dirigida al partit republicà.

En aquest escrit, deixa palesa la mena de política que els conservadors nord-americans han estat practicant durant les dues legislatures de Bush. Sense cap dubte, aquests mandats s'han carateritzat per un fanatisme patriòtic, pel fonamentalisme religiós, el desmantellament i abolició de serveis socials bàsics, el balafiament de despeses carents d'interes públic, i un munt més d'etcèteres...

A Europa, just a la nostra part de l'Atlàntic, hi ha polítics que han intentat, i intenten, aplicar aquests criteris de govern i aquestes polítiques conservadoristes. Axí que hem de difondre la carta que Michael Moore ha escrit ja que, malgrat no ho semble, molt prop de nosaltres també faria bé.

"A mis hermanos y hermanas conservadores,

Sé lo abatidos y descorazonados que se sienten por los resultados de la elección de la semana pasada. Les preocupa que el país se mueve en una dirección muy mala que no es la que ustedes desean. Sus 12 años de Revolución Republicana han terminado con todavía tanto por hacer, tantas promesas que no fueron cumplidas. Están espantados y yo lo entiendo.

Vamos, ¡anímense, amigos míos! y no se desesperen. Les tengo buenas noticias. Los millones que están ahora a cargo de nuestro Congreso Demócrata y yo, queremos hacerles una promesa solemne, una lista de promesas que les ofrecemos porque los valoramos como compatriotas nuestros que son. Merecen conocer que planificamos hacer con el poder que recientemente adquirimos, y para ser específicos, qué haremos a ustedes y para ustedes.

He aquí nuestra Solemne promesa liberal a los descorazonados conservadores: ...."


A la pàgina http://www.rebelion.org/noticia.php?id=41459 s'ha publicat la carta traduïda al castella sencera.

Una batalla guanyada. L'exemple del triomf

“Mi madre siempre me ha dicho que ser mujer y de izquierdas es lo más duro que a uno le puede pasar”













Des del seu inici a la política catalana, Carme Chacón, ha estat una de les dones més observades i seguides de l'actualitat nacional.

Es diu que actua amb una força i seguretat immesurable i que, malgrat la seua professió, no deixa de banda la seua vida personal. Reconeix enyorar l'olor de la mar.

Amb el pas del temps, cada cop s'evidencia més un detriment de l'interés de la part de la societat que oscil·la entre els 20 i 35 anys, per tota mena de reptes polítics, socials i inclòs culturals. Ella és una mostra d'esforç, d'iniciativa i, sobretot, d'esperança.

El principal motiu pel qual escric al voltant d'aquesta figura política és perquè vull deixar palesa l'enorme admiració que produiex Carme Chacón per la seua lluita professional, així com,pel sacrifici personal, i perquè crec que és un dels exemples més clars del trioumf de la dona jove en l'actualitat.

Una persona preparada acadèmicament, emprenedora, amb iniciativa i que, a més, ha demostrat tenir capacitat per a fer-se un lloc important a la política nacional mereix, sota el meu judici, ser més reconeguda.

Sols dir que ha de servir-nos, el seu exemple, per a créixer dins d'una societat en la que encara no es juga amb uns valors de total igualtat.

EL VELO: ¿DISCREPANCIA MULTICULTURAL?

Entre las últimas noticias que nos llegan desde el Reino Unido encontramos una polémica ocurrida en un colegio de Dewsbury al despedir temporalmente a una joven maestra por negarse a impartir sus clases con la cara descubierta ante sus alumnos.

La población musulmana está siendo víctima de un incremento de la desconfianza y del fanatismo antimusulman desde el 7 J. Estos ciudadanos se sienten cada vez más perseguidos en un país donde sus niveles de desempleo doblan o incluso triplican la media británica, donde la mayoría de los musulmanes vive en las areas mas deprimidas y la gran parte de los hogares están muy por debajo del umbral de pobreza.

Vivimos en un mundo que se está posicionando hacia la libertad y simultaneamente está bajo un sistema político global dirigido hacia el control y la censura.

Algunos piensan que el uso del velo es un signo de separación entre culturas que conviven en un mismo territorio, y además, que se trata de una acción retrograda que impide la adaptación de las mujeres musulmanas en el mundo occidental.
Incluso la ministra de inmigración de Holanda, ha considerado la posibilidad de prohibir el uso del burka (velo musulmán que cubre todo el rostro femenino, compuesto por una rejilla que permite la visión) en lugares públicos, alegando la siguiente afirmación: "el uso del burka no encaja en una sociedad donde debe ser posible mirarse a los ojos".

Ante posibles argumentaciones procedentes del campo de la psicología en las que se pruebe alguna alteración en cuanto a la adaptación emocional del niño, deberían tomarse medidas. Por ejemplo, prodría plantearse el uso del simple pañuelo. Éste, deja al descubierto parte importante del rostro, zona que nos permite expresar nuestras emociones y transmitir confianza. Pero de todos modos asumamos que el uso del velo a niveles sociales, como en este caso en los colegios, produciría una rapida adaptación e integración en la medida en que los niños se acabarian acostumbrandose a convivir con diferentes culturas y religiones.

Evidentemente este es un debate complejo y lleno de contradicciones, pero hemos de tomar consciencia de que el avance y el progreso hacia una igualdad entre hombres y mujeres musulmanes debe ser un camino que unicamente desempeñen ellas. Son las mujeres musulmanas quienes finalmente, con el paso del tiempo, rehivindicarán su posición en la sociedad y quienes lucharan por ella. En cambió, si es la población occidental quien presiona y fuerza este proceso puede que se produzcan dos resultados totalmete opuestos; bien un efecto rebote, en el que se daría un aumento del fanatismo y tendría como resultado un efecto retrogrado en la vida de las mujeres, o bien se produciría una pérdida de identidad y raices siendo un caso más de destrucción cultural producida por la globalización.