15 de gener 2007

Els límits del progrés



Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.




En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.







13 de gener 2007

Wherever


Los poderes que posee nuestra mente nos permiten, durante los momentos en los que dormimos y estamos aislados de toda realidad , vivir momentos increibles. Todos hemos sentido lo que nos produce un sueño opresivo, inquietante y también hemos sentido sensaciones indescriptibles que nos han proporcionado momentos de indudable placer.



La mayoría de nuestras fantasias desaparecen cuando despertamos, desterrandolas hacia lo más profundo de nuestra mente. Pero a veces estamos seguros de que si intentaramos esforzarnos podriamos revivir el sueño.

La fantasia es simple y el placer es bueno. Todos creemos que el dolor no lo es, y que no sentir dolor es mejor, pero la realidad es distinta. La realidad es que el dolor siempre trata de decirnos algo, es de quien más vamos a aprender. No debemos temerle.

Solo hay un placer que podemos tomar sin que nos de una indigestión, pero dura pocos segundos... Quizá algunas fantasias están hechas para vivir solo en nuestros sueños.


P.S: Hui és l'aniversari de la meua germana, cumpleix divuit anyets. Aquest post li'l dedique a ella perque l'estime moltissim.

11 de gener 2007

Botero y la dona






La tècnica de Fernando Botero ha evolucionat amb el pas dels anys. Als seus inicis, les seues obres estaven marcades per escenes costumistes i amb la utilització de colors tènues.




Temps després, Botero va començar a jugar amb els volums i a aplicar l'art naïf (del francés, ingenu ) que es solia utilitzat al carib. Tot aquest proces d'evolució va donar lloc al que es coneix avui com la seva obra, de figures grans i lleugerament obeses.
Normalment crea pintura utilizant a la dona com a principal model. Reflexa la sexualitat femenina, junt a la tendresa y la sensibilitat que des de sempre ens caracteritza. Sols s'ha d'apreciar la dolçor que aplica en les seues creacions.

10 de gener 2007

Preparats per al futur?

Per un moment deixeu la ment en blanc i empreu el poder de la imaginació. Entrem en una nova era, on deixarem de rebre correu mitjançant el paper escrit, on no sortirem per tal de fer la compra ni utilitzarem un minut del nostre temps preparant una ràpida i ingeniosa amanida per a endur-nos a la boca. Tot ho tindrem fet, nova tecnología. És el futur i cada cop se’ns aproxima amb més rapidesa.


Abans màgia era un terme que empravem per definir el sonriure d’un nen, o per a donar-li sentit a una sobtada coincidència, al lloc més inesperat, entre dos amants. Fins i tot, pensàvem en la màgia quan observàvem les estrelles.

Màgia, hui en dia, és enviar un MMS, una foto mitjançant un telèfon mòbil, o que un dispositiu faça la màgia potasia suprema i no deixe que mai ens pergam a les carretes. Enviar tot tipus d’informació a qualsevol part del món, ja bé via bluetooh, per infrarojos o Wireless (yuhu!!
gracies a ell ens lliberem dels horribles cables!).
De fet si un no es troba masa content amb la vida que porta pot navegar per internet i interpretar un nou paper. Crearàs un nou TU, amb nova personalitat. Aquest programa o joc, s’anomena Second Life, fenomen que a causat furor i ha seduït a famosos i a grans empreses.

Personalment done suport al progrés en totes i cadascuna de les vessants en les que es manifeste, ja siga amb la tecnologia o a nivell social. Solament pretenc que pensem un instant en el nostre passat. Algú recorda l'ultim puzzle que va finalitzar junt algún amic? o imagineu una setmana sense mòbil? Just a això em refereixc. L'avanç és bo, ens beneficia a tots -i molt més al camp sanitari- però no oblidem on està la veritable essència de la vida. On vam trobar i trobarem la felicitat. Això mai podrà substituir-se.



Gràcies per llegir les meues reflexions



P.S: La foto tant preciosa del colors l'he agafat PRESTADA al blog de Oscar Martinez, el vaig trobar cercant per internet. Adjunte la direcció,

http://www.flickr.com/photos/delarosa/319430478/in/photostream/

09 de gener 2007

Molt sovint quan ve la nit
se m'emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
-negre intens sobre mar blanca-
sempre incerts a la mirada.
I així gelos vaig desfent
cançons que s'acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls

Lluís Llach

08 de gener 2007

Fins que la mort ens separe




Entrem en un nou any. Amb l'evident progrés en la majoria de camps dintre de la nostra societat em he començar a lluitar intensament per que durant tot aquets 2007 es produeixquen les mínimes victimes en quan a terrorisme domèstic.






Per a que açò es puga mesurar, donat que acabar amb ell és inmensament dificultos, hem de canviar els estereotips i valors vigents. La violència és un fet social i cultural: al llarg de la història -i encara avui- s'ha identificat a l'home amb la força i a la dona amb la submissió (fins al 2 de maig de 1975, el codi civil espanyol parlava de l'obediència que la dona devia al marit). Segons un estudi de la Fundació Dones, el 23% dels xics adolescents entre 14 i 17 anys conceben a la dona com inferior i feble; i el 35% es mostren d'acord o molt d'acord amb actituds que justifiquen, neguen o minimitzen la violència de gènere. Canviar els estereotips vigents suposa un projecte concret d'educació a llarg termini.






Em d'aturar també els errors que malauradament es comenten en quan a la protecció d'amenatçades. Molts agressors que tenien ordre d'allunyament l'han incomplit perquè les víctimes no tenien protecció o perquè no es controla o vigila que l'agressor complix dit l'allunyament. Falten mitjos per a garantir la seguretat d'una dona amenaçada. El pla de xoc aprovat pel consell de Ministres el 7 de maig de 2004 contempla amidades com la implantació de polseres electròniques per als maltratadores, teleasistencia a les víctimes i presó preventiva per a l'agresor. A més, s'ha de demandar major coordinació i colaboració de tots els agents (policies, jutges, piscólogos, mèdics...) que han de tindre una ràpida resposta en cas de possibles maltractaments . La llei integral, aprovada el 22 de desembre de 2004, pretén donar resposta a moltes d'aquestes llacunes, però encara no és suficient.


Envie aquest article a tot home que passe pel meu blog . Tots ens hem enamorat, tots em sentit l'estima fins rabiar, inclús sovint fa patit més del compte. Però arribar a un estat irracional de possessió que degrade, maltrate i anule... ?



S'ha de començar per la propia concienciació de l'home. Tots aquells (que hi son molts) que condenen la violència de gènere han de ser els primers en reclamar un canvi. Quan tot aquell que es crega amb el dret d'utilitzar la força obseve que hi han milers d'homes defensant la igualtat, demanat justicia i lluitant per la condemna de tots els maltratadors, segurament comence a veure que està sol front al masclisme i que qui te sota els seus peus no es inferior a ell i mereix cap tortura.



Tots hem de lluitar junts contra aquest terrorisme.

06 de gener 2007

Valdés, imparable


Manolo Valdés ha passat a ésser, en els últims anys, un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un dels grans referents de l'art espanyol.


Pels seus 25 anys d'activitat artística, el Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia li va dedicar una fantàstica exposició on es es mostraren moltes de les seues grans creacions. Els resultats, pel que fa a la visita de les obres, ens deixen exposat que ja no és tracta solament d'un artísta consolidat a nivell nacional, sinó també a nivell internacional. I tot indica que el seu èxit va a continuar en ascens.

18 de desembre 2006

Igualtat de sexes?








Consumisme, com sempre s’ha dit, és el terme que defineix cada temporada nadalenca. Tothom surt per a realitzar compres. Regals per a tots. Pijames, mitjons, guants, cds, llibres, perfums, i un munt més d’objectes inútils que després mai utilitzem. Per als més menuts tenim tot tipus de substituts tecnològics que reemplacen als veritables jocs de la infància, i aquestos si que els utilitzen. Inclús massa.


Entre la enorme quantitat de jocs d’ordinador als quals els adolescents – i els xiquets- tenen accés podem trobar alguns en els que el repte consisteix a ser el més hàbil robant cotxes, agredint a la policia, assaltant comerços , i atropellant ancianes. Activitat bastant "normal" en els jocs d’aquest tipus.

El més curiós de tot aquest passatemps infantil és que una de les formes de ser un vertader heroi consisteix en l’assassinat de prostitutes. Has de passar el teu vehicle per damunt de tota dona que es situe als carrers, ja es trobe sola, o acompanyada, i per aconseguir una millor atrocitat –i major puntuació evidentment- cap la possibilitat de fer marxa enrere i acabar de destruir-la.



Vertaderament volem que s’ature la violència de gènere? S’ha decidit realment acabar amb el sexisme, veritable arrel de la violència que s’exerceix contra les dones en el món sencer?

Encara hui ens trobem a una cultura on hi ha rols assignats, un per a l’home i altre per a la dona. Aquests rols són, sens dubte, deterministes i discriminatoris per a ambdós sexes, però són especialment lesius per a les dones. La religió, les creences, la literatura, el cine, els refranys, els contes... des “el príncep blau”, els crims passionals, fins la esfereïdora frase "la vaig matar perquè era meua” han conduit a la nostra societat a una injusta desigualtat que hem de pal·liar, començant per evitar que els xiquets o futurs adolescents (que seran els homes del futur) tinguen cap relació i vincle amb la diferencia de sexes. I molt menys amb l’exercici de la violència com el cas d’aquestos jocs bèl·lics.


Si s’aposta per un canvi basat en l’abolició de la discriminació de sexes, no ens bastarà amb el impuls polític i mediàtic ni amb els canvis legislatius –aquests son imprescindibles- també ha de passar pel nostre comportament diari. Es tracta de guanyar una veritable batalla contra les nostres pròpies pautes culturals, contra la idea ancorada en el més profund de la nostra consciència que els homes han d’exercir un paper preponderant en les relacions de poder i també en les familiars i afectives.


Una de cada cinc dones en Europa pateix algun tipus de maltractament per part del cònjuge o parella de fet , a nivell mundial la proporció és una de cada tres, i aiçò és símptoma d’un progrés lent i mal arrelat. La violència de gènere és l’expressió més brutal del masclisme que no busca tant fer mal com mantenir la dominació i el control sobre la vida de les dones.




Hem d’acabar amb l'extorsió, el insult, l'amenaça, la bufetada, la pallissa, el flagell, la cambra fosca, la dutxa gelada, el dejuni obligatori, el menjar obligatori, la prohibició de sortir, la prohibició de dir el que es pensa, la prohibició de fer el que se sent i la humiliació pública...

13 de desembre 2006

Un bon procés de pau. Diguem SI


Com tots sabem la cadena Ondas Populares de España - la COPE- és una de les cadenes de ràdio d'àmbit estatal que hi trobem l'Estat Espanyol.

Els seus principals accionistes, com no, son la Conferencia Episcopal Española en un 50%, les diòcesis en un 20%, els Dominics, i els Jesuites. Aquesta emissora va nàixer als anys 60 a partir de la fusió de les 200 cadenes de l'esglèsia catòlica, denominades Emisoras Parroquiales. Em vaig assabentar d'una anècdota ocorreguda al programa que condueix la periodista Cristina López Schlichting, on un català, després d'haver burlat els filtres interns ideològics, va utilitzar el temps de precs i preguntes per a fer públic el seu dubte; per qué el Partit Popular no vol la pau per a Espanya.

Durant les últimes setmanes, i a partir de la meua presència (no per la meua voluntat, tot s'ha de dir. Jo em trobava al carrer Velàzquez, fent un curs d'odontologia) a la manifestació del passat 25 de novembre en contra del procés que podria conduir-nos al fi del terrorisme, he estat força capficada preguntant-me quin seria el motiu pel qual eixa gent no vol la pau. És més, jo al igual que el transfuga de la Cope, em pregunte perqué el Partit Popular no vol la pau?

Wooldrow Wilson, un dels presidents dels Estats Units d'América va ser escollit, just a l'ecuador de la segona guerra mundial, com a lider de la plataforma electoral Paz sin victoria. Amb aquest càrrec, va utilitzar la manipulació política per acoseguir tota mena de resultats electorals. M'explique. Partint d'una ploblació que es mostrava pacifista i que no manifestava cap interes per involucrar-se en la guerra va crear un conjunt cívic belicista i histèric que desitjava anar a la guerra i destroçar tot allò que es relacionara amb Alemanya. La part curiosa d'aquesta història no és el per qué -és evident que la administració Wilson havia decidit que el pais entraria en el conflicte- sinó la forma. Com un govern aconsegueix que la seva societat es transforme? Com fan que tots pensen i defensen el que ells volen que pensen i defensen? Evidentement havien realitzat una dura tasca per a que el poble es sentira amb l'obligació moral d'entrar dins del conflicte. Van començar difonent imatges de nens ferits, amputats, cremats, i va impregnar a tothom d'informació exagerada sobre les atrocitats que feien els alemanys. És a dir, amb la política del terror, de la manipulació. Amb la pretensió de dirigir el pensament de les persones.

Amb la situació actual, els personatjes polítics que utilitzen, per una part arguments moralistes-buits de contingut- i per altra el dolor de les families de les víctimes, per a frenar el procés de pau, estan fent alguna cosa molt semblant. Pura manipulació.



En primer lloc, tot partit polític que asumeix el govern d'un estat està obligat a proporcionar seguretat, aixó es du a terme amb la lluita contra el terrorisme, i hui en dia la millor lluita és el diàleg. Pel que fa a les víctimes, seré respectuosa amb l'opinió -ho mereixen- però sovint s'ha de cedir per a que no torne a produïr-se ningún atemptat. Supose que serà dolent veure que no paguen com deurien amb les condemnes, o que s'els proporcionen alguns avantatges incoherents, pero un procés de pau passa per tot açò, per molt que ens pese. Ja ho deia Brian Currin al periòdic El País el passat dia 11.



Espere que es deixen de banda els interessos polítics i que el nostre govern siga recolçat per tots els partits per a que es puga avançar.





PS. Sembla molt curiós que li donaren el Nobel de la Pau en 1919 a Wilson...com ens venen la moto!

Deixa'ns imaginar



...amb dues cerveses, una amiga i jo jugavem a imaginar. Un estiu paradisíac, nits de màgia i fantasia. Complicitat i sensacions indescriptibles que quedarien ahí, a les nostres ments.

Imaginar és jugar amb els teus desitjos, utilitzar la ment per crear guions cinematogràfics de les nostres vides, i evadir-te... deixar-te dur pel progrés mental que va, poc a poc, creant una imatge perfecta de la nostra vida, del nostre futur... del que volem per a nosaltres.

I amb qui volem compartir tots eixos moments...

És curios com la ment dels humans ha desenvolupat tants sistemes preventius i paliatius del dolor i del sofriment. Ell, ens protegeix constantment i una de les formes és aquesta. Segurament no té cap descripció fisiològica, però deixar-nos imaginar ens permet jugar amb la nostra consciència i estar tanmateix segurs durant molt de temps.

Segurament, moltes de les coses a les que ens enfrontem a diari són el reflexe de la duresa vital amb la que eternament lluitarem... I sovint, utilitzar la ment per viatjar a llocs on ningú pot accedir, i crear el teu propi espai és una sensació força gratificant.

A mesura que passava el temps i les dues cerveses es consumien, nosaltres, aïllades de tothom continuàvem imaginant....

Onze


La ciutat clareja preciosa. És onze de desembre i com cada any, en aquesta data, un sentiment satisfactori de melancolia i felicitat m'envaïx cada part de la meua ànima. Fa just onze anys en aquest dia va naixer una gran part de mi.



Sovint desitge que es congele el temps. Que cesse en el seu procés i el deixe gaudir eternament de la innocència , la felicitat, la il·lusió, l'esperança... que mai deixe de somiar.



-Al meu germà Lluis-

12 de desembre 2006












"Caminaba yo con dos amigos por la carretera, entonces se puso el sol; de repente, el cielo se volvió rojo como la sangre. me detuve, me apoyé en la valla, indeciblemente cansado. lenguas de fuego y sangre se extendían sobre el fiordo negro azulado. Mis amigos siguieron caminando, mientras yo me quedaba atrás temblando de miedo, y sentí el grito enorme, infinito, de la naturaleza".
Edvard Munch (1863 - 1944).

10 de desembre 2006

Observant-te des de prop; "A veces me despierto con ideas en la cabeza y las apunto."


Cae la noche en Madrid. En el dormitorio de Carme Chacón son cerca de las doce y la radio vomita las noticias del día. La vicepresidenta primera del Congreso de los Diputados se toma su irrenunciable infusión de hierbas. «No son para dormir, sólo para tranquilizarme», aclara. Hace un repaso de la jornada: «Qué ha pasado, qué debí decir que no dije».



Va por la vida con el tiempo comprimido hasta las últimas consecuencias y madruga por decreto, sobre todo desde que el presidente del Congreso, Manuel Marín, decidiera que los plenos empezaran a las 8 a. m. para que sus señorías tuvieran algo de tiempo para su vida privada.



Mientras se prepara para meterse en la cama, crema de noche y joyas fuera, y a encender la radio para escuchar los titulares de la prensa del día siguiente. El hemiciclo no es precisamente un lecho de rosas. Llueven el sarcasmo y los enfrentamientos. Hay broncas, unas dialécticas y otras menos. Es muy fácil convertirse de la noche a la mañana en un titular. Y casi nunca para bien. Una cuestión que Carme comprueba cada noche cuando escucha la radio. Después, ya puede dormir tranquila. En su mesilla, varios libros: novela, ensayo y poesía. «Lo alterno todo, hasta que uno me engancha y me lo fundo. Cuando viajo y no tengo un libro a mano me leo hasta las etiquetas de los champús.»



Muy cerca, un cuaderno y un boli. «A veces despierto con ideas en la cabeza y las apunto.» Más de una vez ha llamado a esas horas a algún compañero porque en la tranquilidad de su habitación se le ha ocurrido una solución genial para un problema. «Intento no cenar fuera y tener más tiempo para relajarme. A la gente le pareceré aburrida, pero el lujo para mí es tomar algo en casa y llamar a mi hermana para saber de mis tres sobrinos: el mayor, de tres años, y el pequeño, de un mes.» Luego llega el mejor momento del día. «Me meto en la cama y cojo mi libro. Me gusta leer en silencio.»



Por Karelia Vázquez

09 de desembre 2006

Obrim els ulls davant la pobresa

Segons un nou estudi sobre La Distribució Mundial de la Riquesa dels llars, de l'Institut Mundial per a la Investigació de Desenvolupament Econòmic de les Nacions Unides, el 2 per cent dels adults més rics del món posseïxen més de la meitat de la riquesa mundial.
Mapa publicat per les Naciones Unides que il·lustra el grau d'iniquitat econòmica actual de la Humanitat.

Els nivells de riquesa en diferents països:

La major part de la riquesa està concentrada a Amèrica del Nord, Europa i els països d'alts ingressos de l'àrea d'Àsia i el Pacífic -com Austràlia i Japó-, que en conjunt tenen el 90% de la riquesa global.

  • Amèrica del Nord- 34%
  • Europa - 30%
  • Països rics d'Àsia-Pacífic - 24%
  • Amèrica Llatina i el Carib - 4%
  • Països pobres d'Àsia-Pacífic - 3%
  • Xina - 3%
  • Àfrica - 1%
  • Índia - 1%

Europa de l'Est és un cas particular degut al fet que la propietat privada està en augment, però no ha arribat als nivells tan alts d'Europa Occidental.

En el selecte grup del 1% dels més rics, el 37% està en Estats Units i el 27% a Japó.

Obrint aquest debat i proporcionant-vos aquestes xifres, que les he agafades de l'estudi de riquesa personal més complet fins la data, el que pretenc és que deixem de veure aquest problema de manera tènue i llunyana i, sobretot, inicidir en que s'ha de pressionar des de la base cívica per a que els governs - capaços o amb mitjans per paliar aquestes situacions- actuen de manera inmediata.



29 de novembre 2006

Lágrimas del pasado


Günter Grass, afamado escritor, premio Nobel ampliamente reconocido como "la conciencia moral de Alemania". Está, en la actualidad, embarrado hasta el cuello por revelar, en su última creación, sus juveniles actividades nazis.


Las reacciones dentro y fuera de Alemania no se han hecho esperar. Hay algunos que le defienden. Pero existen declaraciones que han sido muy duras para el autor. Empezado por la acusación de Fert -célebre biógrafo de Hitler- donde tacha a Grass de inmoral y literalmente expresa: "yo, a un hombre así no le compraba ni un coche usado". Otros optan por la estrategia mediática. Alegando que el escritor ha actuado de manera oportunista para obtener un mayor beneficio de su obra, como es el caso de la Vicepresidenta del Consejo Central Judío. Incluso se le reprocha que debe devolver el premio Nobel que recibió en 1999.


Pelando la cebolla, título de la polémica novela, reune toda su trayectoria vital: empieza con la decripción de su infancia en Danzing y termina con la publicación de El tambor de ojalata, su primera y más reconocida obra. En esta nueva reliquia literaria Grass entiende y equipara el transcurso de su historia como la acción de pelar una cebolla, quitando capa tras capa: una tarea que reclama facilmente a las lágrimas.


Con este articulo pretendo -después de recopilar todo tipo de críticas acerca del libro y de su vida- que se entienda que Günter Grass empieza como un niño ingenuo, soñador, sin convicciones políticas propias y gran amante del arte. Él deseaba convertirse en un ser antagónico a la figura que representaba su padre. "Tendero de provincia, católico romano practicante y hombre de familia amante de la paz y la armonía".
Partiendo de esta premisa, el pequeño Günter empieza a pasar, como cualquiera de su generación, por toda la gerarquía nazi de rigor: la Juventud Alemana, las Juventudes Hitlerianas, el Frente Aleman de Trabajo y finalmente el reclutamiento en la Waffe-ss.
Cito textualmente uno de los recuerdos de Grass: "durante varias décadas me negué a enfrentar las consecuencias de esa palabra y esas letras gemelas. Después de la guerra, la vergüenza creciente me impidió hablar de lo que había aceptado con el estúpido orgullo de mi juventud. Pero la carga persistía, y nadie la podía aligerar".


Si reflexionamos paso a paso las escenas de esta historia coincidiremos en que este escritor no merece la lapidación y desprestigio de su carrera. Con el progreso personal, la reflexión y las experiencias vitales empiezas a crear tu propio criterio y a definirte. Günter Grass empezó a ver, a partir del trancurso del tiempo, muchos tonos de grises entre el blanco y el negro.


Finalmete solo me queda añadir que todos tenemos derecho a equivocarnos, a tener un pasado. Seguramente, la capacidad que posee para crear una expresión literaria tan brillante será fruto de sus numerosas y frustrantes contradicciones. Demosle un voto de confianza.

27 de novembre 2006

Qué els importa als Ciutadans?



Recorden al xaval que apareixia nu en el cartell que va editar Ciutatadans de Catalunya per a demanar el vot contra el opresivo nacionalisme dels PSC, CIU, ERC, Iniciativa-Verts i la resta de partits nacionalistes, en les últimes eleccions autonòmiques catalanes?

Es diu Albert Rivera, i ha estat triat diputat en el Parlament de Catalunya.

La seva aparent frescor politico-moral ha suscitat onades de simpatia -bastant simplistes, per cert- en mitja Espanya, sobretot al País Basc, a Galícia, i a València on també abunden, segons Ciutadans i els seus amics, els nacionalistes excloents i opressors...

En fi, resulta que el libertador Albert Rivera era militant del PP! Sí, ha llegit bé, del PP! Anem, que hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents. Albert Rivera és un "interessat" de la política. Un altre.

21 de novembre 2006

La ironia americana


L'únic cineasta americà que al seu dia es va atrevir a desafiar a George Walker Bush, mitjançant la seua pel·lícula-documental Farenheit 9/11, ha difós una carta irònica amb la mateixa intenció, però en aquest cas dirigida al partit republicà.

En aquest escrit, deixa palesa la mena de política que els conservadors nord-americans han estat practicant durant les dues legislatures de Bush. Sense cap dubte, aquests mandats s'han carateritzat per un fanatisme patriòtic, pel fonamentalisme religiós, el desmantellament i abolició de serveis socials bàsics, el balafiament de despeses carents d'interes públic, i un munt més d'etcèteres...

A Europa, just a la nostra part de l'Atlàntic, hi ha polítics que han intentat, i intenten, aplicar aquests criteris de govern i aquestes polítiques conservadoristes. Axí que hem de difondre la carta que Michael Moore ha escrit ja que, malgrat no ho semble, molt prop de nosaltres també faria bé.






"A mis hermanos y hermanas conservadores,

Sé lo abatidos y descorazonados que se sienten por los resultados de la elección de la semana pasada. Les preocupa que el país se mueve en una dirección muy mala que no es la que ustedes desean. Sus 12 años de Revolución Republicana han terminado con todavía tanto por hacer, tantas promesas que no fueron cumplidas. Están espantados y yo lo entiendo.

Vamos, ¡anímense, amigos míos! y no se desesperen. Les tengo buenas noticias. Los millones que están ahora a cargo de nuestro Congreso Demócrata y yo, queremos hacerles una promesa solemne, una lista de promesas que les ofrecemos porque los valoramos como compatriotas nuestros que son. Merecen conocer que planificamos hacer con el poder que recientemente adquirimos, y para ser específicos, qué haremos a ustedes y para ustedes.

He aquí nuestra Solemne promesa liberal a los descorazonados conservadores: ...."



A la pàgina http://www.rebelion.org/noticia.php?id=41459 s'ha publicat la carta traduïda al castella sencera.

Adele Bloch-Bauer; la fortuna de Klimt.


Com si d'una icona bizantina es tractés, Klimt va elaborar l'obra mestra de l'anomenat estil daurat que, junt a "el bes", el traurien de l'anonimat.

En aquest retrat pintat per Klimt, la dona apareix asseguda i porta un vestit daurat. El cos es barreja amb el fons i la butaca, el respatller de la qual es fon entre els mosaics. En el seu vestit, apareixen pintats ulls egipcis, molt habituals entre els membres del Modern Style anglès, amb Mackintosh al capdavant.

Klimt està estretament relacionat amb els mosaics de San Vital de Ràvenna, de l'època bizantina, els quals havia visitat en nombroses ocasions. En la pintura es pot apreciar la influència que va exercir l'estampa japonesa en aquest pintor. Alguns historiadors vinculen aquesta obra amb les madonnas italianes d'època medieval, al presentar un aspecte de mare i objecte de culte ...

14 de novembre 2006

Una batalla guanyada. L'exemple del triomf


“Mi madre siempre me ha dicho que ser mujer y de izquierdas es lo más duro que a uno le puede pasar”













Des del seu inici a la política catalana, Carme Chacón, ha estat una de les dones més observades i seguides de l'actualitat nacional.

Es diu que actua amb una força i seguretat immesurable i que, malgrat la seua professió, no deixa de banda la seua vida personal. Reconeix enyorar l'olor de la mar.

Amb el pas del temps, cada cop s'evidencia més un detriment de l'interés de la part de la societat que oscil·la entre els 20 i 35 anys, per tota mena de reptes polítics, socials i inclòs culturals. Ella és una mostra d'esforç, d'iniciativa i, sobretot, d'esperança.

El principal motiu pel qual escric al voltant d'aquesta figura política és perquè vull deixar palesa l'enorme admiració que produiex Carme Chacón per la seua lluita professional, així com,pel sacrifici personal, i perquè crec que és un dels exemples més clars del trioumf de la dona jove en l'actualitat.

Una persona preparada acadèmicament, emprenedora, amb iniciativa i que, a més, ha demostrat tenir capacitat per a fer-se un lloc important a la política nacional mereix, sota el meu judici, ser més reconeguda.

Sols dir que ha de servir-nos, el seu exemple, per a créixer dins d'una societat en la que encara no es juga amb uns valors de total igualtat.




Un projecte sensitiu

Dedicant un poc del meu temps a la tecnologia he caigut, a partir d'un enllaç, dins d'un pàgina fascinant.

Aquesta, és la web d'una botiga situada a Madrid, en un dels barris més alternatius d'aquesta ciutat (el barri de Lavapiés). En ella cada dona pot trobar nombroses meravelles que anys enrere no podriem ni tan sols imaginar. S'anomena "Els plaers de Lola", i va naixer gracies a l'iniciativa de dues joves. Elles es van introduïr en l'incert i perillos camí empresarial per a poder obrir una porta més a la llibertat sexual i sensorial de la dona.

Una volta dins d'aquesta tenda, pots disfrutar de cafés d'origens llunyans, d'infusions afrodisiaques i aromes naturals. Pots trobar tota mena de jocs i materials eròtics exclusius per a dones. Així doncs, en ella hi ha llibres i moltissima informació imprescindible per a coneixer perfectament el cos humà femení.

Com que l'art és una peça imprescindible per a completar l'activació els nostres estímuls, aquest local acollis diverses exposicions de pintura, fotografia i escultura creades per dones.


Com tots sabem un dels principals valors que tenim és la sensibilitat, i en cada part d'aquest lloc podem donar vida als nostres cinc sentits.

www.losplaceresdelola.com