Cercant l'estima

I Hansel li va dir a Gretel:
“Deixem aquestes molles de pa,

així trobarem el camí a casa…

Per que perdre el nostre rumb,

seria el pitjor de tot…”

Em sembla increïble la manera en que ens passem la vida buscant el nostre camí, intentant que tot tinga sentit, lligant-ho tot.

Des de xiquets, lluitem per trobar l'aprovació dels nostres pares, el seu afecte. Tota la nostra vida es basa en la recerca de l'amor. Ho perseguim, ho busquem, ho trobem, ens aferrem, ho perdem, ho lamentem, ho sofrim, ho refem.

Busquem la companyia d'altres persones, busquem ser acceptats, entesos, estimats. I quina és la vertadera finalitat? Perqué recelem d'aquest sentiment desesperadament durant tota la nostra vida?

Des que tinc ús de raó, els llibres , el cinema, i altres m'han ficat una idea mítica i prodigiosa de l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.

Segurament cada vegada més gent creu, o pensa com jo... Segons un psicòleg català molt ben reconegut i valorat, tots necessitem estimar i ser estimats, i la nostra felicitat depèn en gran part d'aquesta variant. Hem convertit l'amor, segons ell, en la unitat de mesura per a ponderar la felicitat.

Gràcies.

V DE VENDETTA: ¿REFLEJO DE UN PASADO CERCANO O PREMONICIÓN DE UN FUTURO PRÓXIMO?

"Recuerden, recuerden

el cinco de noviembre,

conspiración, pólvora y traición

Veo la demora y siempre es la hora

de evocarla sin dilación,

pero, ¿qué ha sido del hombre?

Sé que se llamaba Guy Fawkes...."

Con este poema empieza V de Vendetta, una de las películas que más ha llamado mi atención en estos últimos meses. Si bien es cierto que no conozco el cómic, la película me ha impresionado sobradamente. Después de leer varias críticas, se han confirmado mis sospechas acerca de que el cómic es mucho más completo que la película, pero también he leído (y comprobado por mí misma) que si no has leído la novela gráfica, la película es muy impactante así como revolucionaria, mezcla perfectamente acción con un trasfondo político y una historia de amor imposible y, ya de paso, hay que remarcar las sublimes actuaciones de V, Evey y el Líder, entre otros.

La película gira en torno a V, un personaje encarnado por Hugo Weaving con grandes ideas aunque con un método para aplicarlas no correspondido, quien a su vez se encuentra en medio de una sociedad oprimida, con un régimen totalmente fascista, la cual llega a recordarnos a la Alemania Nazi en determinados momentos (como por ejemplo cuando llevan a cabo experimentos genéticos con humanos, tal y como hicieron los alemanes bajo el mandato del III Reich –citaremos los ensayos del doctor Menguele en Brasil-, o cuando controlan a la sociedad mediante toques de queda y bajo control policial), pero, por otro lado, en ocasiones he llegado a pensar que evoca al futuro hacia el cual va encaminada nuestra sociedad, porque, el comportamiento de países como Estados Unidos incita a pensar en ello (invadiendo países al más puro estilo imperialista, todavía imponiendo la pena de muerte, en contra de la homosexualidad), aunque oigamos constantemente que hoy día es casi improbable que esto ocurra. Además, en la película, la opresión se desarrolla en una sociedad como la nuestra, al borde del consumismo y cargada de problemas sociales.

En la película queda reflejada la impotencia, el miedo de una sociedad que no hace nada por mejorar su situación, por lo tanto conformista, hasta la aparición de V que, con su descabellado modo de solucionar las cosas, consigue movilizar a la población en contra del régimen.

Kapuscinski, el darrer viatge.

"Viajes con Heródoto" Llibre que un mallorquí de somriure perenne i cabells embullats va dur sota l'aixella durant una intensa i màgica correria. Des d'aquella nit conec a Ryszard Kapuściński.

Molts el defineixen com viatger incansable, creuador de fronteres, com a corresponsal a mig món, oferint-nos la crònica -als moments més crítics- de tots els racons del planeta. Altres el veuen com a un testimoni privilegiat de la segona meitat del segle XX . Algú que ha deixat als seus llibres la crònica —política, humana— de molts dels conflictes que han modelat el nostre present .

Kapuscinski va néixer a una part de Polònia, ara component de Bielorússia, molt a l'est de Varsòvia, fora de les fronteres actuals. A una zona de tremenda pobresa. Tal com ell definia a una de les seves entrevistes, una terra desgraciada, de pocs recursos i d'una gran escassesa. Tan acusada era que, als seus viatges a les terres que els occidentals cridem tercer món, ell veia les seues arrels reflectides allí. Per a l'escriptor era com reviure el escenaris de la seva infantesa.

A la seva obra El mundo de hoy, l'autor respon sota el seu criteri a multiples dubtes sobre conflictes actuals com el 11-S o el 11-M i reflexiona sobre possibles remeis economico-socials.

El passat 23 de gener aquest periodista, escriptor i assagista va iniciar el seu últim viatge, desitgem que li sigui plàcid .

L'economia dels candidats

En els úlims dies ha eixit a la llum que alguns dels candidats presidencials de França per a 2007 estan molt bé protegits econòmicament. Així que us proporcione un discret resum.



- Jean-Marie Le Pen, polèmic polític, lider del partit nacionalista d'extrema dreta, el Front Nacional.

El seu programa electoral denúncia la majoria d'acords internacionals (Maastricht, Schengen, etc...), advoca per l'abolició de l'Euro i retorn al Franc Francès com moneda de curs legal així com el restabliment de la pena de mort. I finalment vol dur a terme una forta i potent política anti-immigratòria .


El líder del FN posseïx, que és al que anavem, participacions en diferents societats i diverses propietats immobiliàries, entre les quals destaca la seva residència, en l'extraradi de París, valorada en uns 5 milions d'euros.




- Per altra banda, el candidat gaulliste (centre-dreta), -Nicolas Sarkozy- actual ministre de l'interior al govern de Dominique de Villepin, fill d'un acabalat noble hongarès exiliat després de la consolidació dels estalinistes, compta amb un patrimoni personal calculat en 1.140.000 euros.






- La fotogénica, fràgil i somrient Ségolène Royale. Presidenta i candidata del PSF. Dona que, sota el meu criteri,reflecteix el creixent avanç mundial de les dones en l'àrea política, és posseïdora amb el seu company François Hollande- secretari general dels socialistes gals- una fortuna xifrada en 934.000 euros.

Conclusió: El riquíssim Chirac serà succeït per altre polític adinerat. Aquestes, entre altres dades, han estat difoses a França. Ara jo em pregunte, a Espanya podrem saber si es compta amb algún polític econòmicament diguem-ne normal?

Gràcies, encara que ja no ens escolten.

Nou i cinc minuts, arribe tard. Vaig agafar la linea quatre del metre , un transbord i amb una mica de retard estaria allí, a la Facultat de medicina de la Universitat Complutense.

Departamento de Anatomía y Embriología, em dispose a entrar, amb acuciament i desgana em col·loque la bata. Ahí estava, a la porta de la sala de disecció, sabia que els onze companys ja s’hi trobaven dins, faltava jo. Havia estat preparant-me per al moment i 4 anys enrere ja havia passat per algo similar, vaig pensar per uns instants - autodissuadint-me - que seria fàcil. Error. Mai s’està preparat.

Amb convicció gire el pom de la porta i entre. Calor, asfixia i un formigeix per les cames m’adverteixen d’un component altíssim d’impresió que pot desencadenar una situació desagradable. Torne a eixir, agafe aire i em decideixc a afrontar el moment pensant, i repetint-me un consell d'algú força estimat, que es tracta de material de treball. Sona greu i fred, però si no ho veus així resulta imposible treballar amb caps de cadàvers.

Comence la disecció, mentre intente acostumar el meu olfacte a l'efluvi del formol,i em force a creure que és un aparell de material plàstic per llevar-li sentiment a la circumstància, però després comence a pensar que gràcies a ells, nosaltres tindrem una formació científica per a poder curar i previndre enfermetats, tot i que i sembla que no mai ningú s’enrecorda d’aquests éssers ja inerts.

Gràcies a la dona que em va deixar inmiscuir-me en el fascinant camp de la seua anatomia, sóc avui coneixedora de nervis, artèries, venes i insercions musculars imprescindibles per a la implantologia.

Escric açò per agraïr a tots aquells que decideixen que metges i odontòlegs utilitcen l’únic que queda al morir, els seus cossos, per a que continuen formant-se professionals sanitaris

Qui vol ser Carrie Bradshaw?

Sex and the city. Sèrie televisiva que nosaltres bategem com Sexe en nova york a estat des del moment que es va emetre a Espanya un dels fenòmens mediàtics més forts i més reivindicatius que es coneixen.

El seu poder va ser tan acusat que tota aquella que es sometia per primera vegada a una sessió d'aquesta peculiar llibertat femenina, emesa per la sèrie, començava a tenir sensacions que en principi, per la seva debilitat o brevetat, no és percebien conscientment, però influïen en la conducta desenvolupant desitjos...

Aquest pensament era comú: Quan sigui major vull ser neoyorkina, alta, rossa amb el pèl rissat, tenir l'armari ple de Manolos (i estar casada amb Matthew Broderick). Tindré tres super amigues incondicionals amb qui dinaré tres cops a la setmana per a posar en comú els nostres afers sexuals i a més el meu millor amic serà gay. Tindré un portatil on escriuré tots els meus pensaments i m'els publicaran al Vogue, a més per la gran ciutat de Nova York circularán autobusos on tothom podrà observar i reconeixer meu meravellos cos...

Aquesta popular sèrie va ser produïda per la HBO a partir del llibre de Candance Brushnell, qui durant anys es va dedicar a escriure una columna en el New York Observer relatant la vida sexual dels novaiorquesos. Amb aquesta producció es pretenia respondre a la seguent qüestió: Poden les dones tenir la mateixa llibertat sexual i amb igual liviantat que els homes? I a més, mostrar a la societat que existeixen dones que tenen plenitud vital, comptant amb una alta dosí de llibertat individual siguent solteres. La finalitat era que quatre amigues, canviaren a les dones de la nostra època amb el missatge subliminal que està bé ser soltera i major de 30 anys.

També va abordar temes fins aleshores considerats tabú en la petita pantalla com el tamany d'un penis, els orgasmes femenins, el sabor del semen o les normes d'educació i les regles que cal seguir mentre es practica el sexe oral, i com fer-ho bé. A més d'aquests assumptes, la comèdia va fer història amb el seu estil, al barrejar el sexe amb la moda, la vida nocturna, els martinis i els "cosmopolitan", així com la passió per les sabates de Manolo Blahnik i per Nova York.

Així doncs, Sex and the city tractava també els durs problemes als que ens hem d'enfrontar sent dones al segle XXI. Des del divorci, els problemes econòmics, de vivenda i la infidelitat, fins a la infertilitat, l'adopció, el càncer de mama o, per descomptat, els problemes de llit.

El perqué d'aquest nou post està en al País Semanal, en la secció de Reportages, on han triat aquesta sèrie. Des del meu punt de vista és una de les millors formes d'avançar i que totes s'identifiquen amb valors del que moltes dones semblen careixer, la llibertat i la igualtat.

Moltes gràcies.

Els límits del progrés

Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.

En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.

Wherever

Los poderes que posee nuestra mente nos permiten, durante los momentos en los que dormimos y estamos aislados de toda realidad , vivir momentos increibles. Todos hemos sentido lo que nos produce un sueño opresivo, inquietante y también hemos sentido sensaciones indescriptibles que nos han proporcionado momentos de indudable placer.

La mayoría de nuestras fantasias desaparecen cuando despertamos, desterrandolas hacia lo más profundo de nuestra mente. Pero a veces estamos seguros de que si intentaramos esforzarnos podriamos revivir el sueño.

La fantasia es simple y el placer es bueno. Todos creemos que el dolor no lo es, y que no sentir dolor es mejor, pero la realidad es distinta. La realidad es que el dolor siempre trata de decirnos algo, es de quien más vamos a aprender. No debemos temerle.

Solo hay un placer que podemos tomar sin que nos de una indigestión, pero dura pocos segundos... Quizá algunas fantasias están hechas para vivir solo en nuestros sueños.

P.S: Hui és l'aniversari de la meua germana, cumpleix divuit anyets. Aquest post li'l dedique a ella perque l'estime moltissim.

Botero y la dona

La tècnica de Fernando Botero ha evolucionat amb el pas dels anys. Als seus inicis, les seues obres estaven marcades per escenes costumistes i amb la utilització de colors tènues.

Temps després, Botero va començar a jugar amb els volums i a aplicar l'art naïf (del francés, ingenu ) que es solia utilitzat al carib. Tot aquest proces d'evolució va donar lloc al que es coneix avui com la seva obra, de figures grans i lleugerament obeses.

Normalment crea pintura utilizant a la dona com a principal model. Reflexa la sexualitat femenina, junt a la tendresa y la sensibilitat que des de sempre ens caracteritza. Sols s'ha d'apreciar la dolçor que aplica en les seues creacions.

Preparats per al futur?

Per un moment deixeu la ment en blanc i empreu el poder de la imaginació. Entrem en una nova era, on deixarem de rebre correu mitjançant el paper escrit, on no sortirem per tal de fer la compra ni utilitzarem un minut del nostre temps preparant una ràpida i ingeniosa amanida per a endur-nos a la boca. Tot ho tindrem fet, nova tecnología. És el futur i cada cop se’ns aproxima amb més rapidesa.

Abans màgia era un terme que empravem per definir el sonriure d’un nen, o per a donar-li sentit a una sobtada coincidència, al lloc més inesperat, entre dos amants. Fins i tot, pensàvem en la màgia quan observàvem les estrelles.

Màgia, hui en dia, és enviar un MMS, una foto mitjançant un telèfon mòbil, o que un dispositiu faça la màgia potasia suprema i no deixe que mai ens pergam a les carretes. Enviar tot tipus d’informació a qualsevol part del món, ja bé via bluetooh, per infrarojos o Wireless (yuhu!!

gracies a ell ens lliberem dels horribles cables!).

De fet si un no es troba masa content amb la vida que porta pot navegar per internet i interpretar un nou paper. Crearàs un nou TU, amb nova personalitat. Aquest programa o joc, s’anomena Second Life, fenomen que a causat furor i ha seduït a famosos i a grans empreses.

Personalment done suport al progrés en totes i cadascuna de les vessants en les que es manifeste, ja siga amb la tecnologia o a nivell social. Solament pretenc que pensem un instant en el nostre passat. Algú recorda l'ultim puzzle que va finalitzar junt algún amic? o imagineu una setmana sense mòbil? Just a això em refereixc. L'avanç és bo, ens beneficia a tots -i molt més al camp sanitari- però no oblidem on està la veritable essència de la vida. On vam trobar i trobarem la felicitat. Això mai podrà substituir-se.

Gràcies per llegir les meues reflexions

P.S: La foto tant preciosa del colors l'he agafat PRESTADA al blog de Oscar Martinez, el vaig trobar cercant per internet. Adjunte la direcció,

http://www.flickr.com/photos/delarosa/319430478/in/photostream/

Molt sovint quan ve la nit

se m'emporta una fada:

la bellesa dels teus ulls

-negre intens sobre mar blanca-

sempre incerts a la mirada.

I així gelos vaig desfent

cançons que s'acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls

Lluís Llach

Fins que la mort ens separe

Entrem en un nou any. Amb l'evident progrés en la majoria de camps dintre de la nostra societat em he començar a lluitar intensament per que durant tot aquets 2007 es produeixquen les mínimes victimes en quan a terrorisme domèstic.

Per a que açò es puga mesurar, donat que acabar amb ell és inmensament dificultos, hem de canviar els estereotips i valors vigents. La violència és un fet social i cultural: al llarg de la història -i encara avui- s'ha identificat a l'home amb la força i a la dona amb la submissió (fins al 2 de maig de 1975, el codi civil espanyol parlava de l'obediència que la dona devia al marit). Segons un estudi de la Fundació Dones, el 23% dels xics adolescents entre 14 i 17 anys conceben a la dona com inferior i feble; i el 35% es mostren d'acord o molt d'acord amb actituds que justifiquen, neguen o minimitzen la violència de gènere. Canviar els estereotips vigents suposa un projecte concret d'educació a llarg termini.

Em d'aturar també els errors que malauradament es comenten en quan a la protecció d'amenatçades. Molts agressors que tenien ordre d'allunyament l'han incomplit perquè les víctimes no tenien protecció o perquè no es controla o vigila que l'agressor complix dit l'allunyament. Falten mitjos per a garantir la seguretat d'una dona amenaçada. El pla de xoc aprovat pel consell de Ministres el 7 de maig de 2004 contempla amidades com la implantació de polseres electròniques per als maltratadores, teleasistencia a les víctimes i presó preventiva per a l'agresor. A més, s'ha de demandar major coordinació i colaboració de tots els agents (policies, jutges, piscólogos, mèdics...) que han de tindre una ràpida resposta en cas de possibles maltractaments . La llei integral, aprovada el 22 de desembre de 2004, pretén donar resposta a moltes d'aquestes llacunes, però encara no és suficient.

Envie aquest article a tot home que passe pel meu blog . Tots ens hem enamorat, tots em sentit l'estima fins rabiar, inclús sovint fa patit més del compte. Però arribar a un estat irracional de possessió que degrade, maltrate i anule... ?

S'ha de començar per la propia concienciació de l'home. Tots aquells (que hi son molts) que condenen la violència de gènere han de ser els primers en reclamar un canvi. Quan tot aquell que es crega amb el dret d'utilitzar la força obseve que hi han milers d'homes defensant la igualtat, demanat justicia i lluitant per la condemna de tots els maltratadors, segurament comence a veure que està sol front al masclisme i que qui te sota els seus peus no es inferior a ell i mereix cap tortura.

Tots hem de lluitar junts contra aquest terrorisme.

Valdés, imparable

Manolo Valdés ha passat a ésser, en els últims anys, un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un dels grans referents de l'art espanyol.

Pels seus 25 anys d'activitat artística, el Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia li va dedicar una fantàstica exposició on es es mostraren moltes de les seues grans creacions. Els resultats, pel que fa a la visita de les obres, ens deixen exposat que ja no és tracta solament d'un artísta consolidat a nivell nacional, sinó també a nivell internacional. I tot indica que el seu èxit va a continuar en ascens.

Igualtat de sexes?

Consumisme, com sempre s’ha dit, és el terme que defineix cada temporada nadalenca. Tothom surt per a realitzar compres. Regals per a tots. Pijames, mitjons, guants, cds, llibres, perfums, i un munt més d’objectes inútils que després mai utilitzem. Per als més menuts tenim tot tipus de substituts tecnològics que reemplacen als veritables jocs de la infància, i aquestos si que els utilitzen. Inclús massa.

Entre la enorme quantitat de jocs d’ordinador als quals els adolescents – i els xiquets- tenen accés podem trobar alguns en els que el repte consisteix a ser el més hàbil robant cotxes, agredint a la policia, assaltant comerços , i atropellant ancianes. Activitat bastant "normal" en els jocs d’aquest tipus.

El més curiós de tot aquest passatemps infantil és que una de les formes de ser un vertader heroi consisteix en l’assassinat de prostitutes. Has de passar el teu vehicle per damunt de tota dona que es situe als carrers, ja es trobe sola, o acompanyada, i per aconseguir una millor atrocitat –i major puntuació evidentment- cap la possibilitat de fer marxa enrere i acabar de destruir-la.

Vertaderament volem que s’ature la violència de gènere? S’ha decidit realment acabar amb el sexisme, veritable arrel de la violència que s’exerceix contra les dones en el món sencer?

Encara hui ens trobem a una cultura on hi ha rols assignats, un per a l’home i altre per a la dona. Aquests rols són, sens dubte, deterministes i discriminatoris per a ambdós sexes, però són especialment lesius per a les dones. La religió, les creences, la literatura, el cine, els refranys, els contes... des “el príncep blau”, els crims passionals, fins la esfereïdora frase "la vaig matar perquè era meua” han conduit a la nostra societat a una injusta desigualtat que hem de pal·liar, començant per evitar que els xiquets o futurs adolescents (que seran els homes del futur) tinguen cap relació i vincle amb la diferencia de sexes. I molt menys amb l’exercici de la violència com el cas d’aquestos jocs bèl·lics.

Si s’aposta per un canvi basat en l’abolició de la discriminació de sexes, no ens bastarà amb el impuls polític i mediàtic ni amb els canvis legislatius –aquests son imprescindibles- també ha de passar pel nostre comportament diari. Es tracta de guanyar una veritable batalla contra les nostres pròpies pautes culturals, contra la idea ancorada en el més profund de la nostra consciència que els homes han d’exercir un paper preponderant en les relacions de poder i també en les familiars i afectives.

Una de cada cinc dones en Europa pateix algun tipus de maltractament per part del cònjuge o parella de fet , a nivell mundial la proporció és una de cada tres, i aiçò és símptoma d’un progrés lent i mal arrelat. La violència de gènere és l’expressió més brutal del masclisme que no busca tant fer mal com mantenir la dominació i el control sobre la vida de les dones.

Hem d’acabar amb l'extorsió, el insult, l'amenaça, la bufetada, la pallissa, el flagell, la cambra fosca, la dutxa gelada, el dejuni obligatori, el menjar obligatori, la prohibició de sortir, la prohibició de dir el que es pensa, la prohibició de fer el que se sent i la humiliació pública...

Un bon procés de pau. Diguem SI

Com tots sabem la cadena Ondas Populares de España - la COPE- és una de les cadenes de ràdio d'àmbit estatal que hi trobem l'Estat Espanyol.

Els seus principals accionistes, com no, son la Conferencia Episcopal Española en un 50%, les diòcesis en un 20%, els Dominics, i els Jesuites. Aquesta emissora va nàixer als anys 60 a partir de la fusió de les 200 cadenes de l'esglèsia catòlica, denominades Emisoras Parroquiales. Em vaig assabentar d'una anècdota ocorreguda al programa que condueix la periodista Cristina López Schlichting, on un català, després d'haver burlat els filtres interns ideològics, va utilitzar el temps de precs i preguntes per a fer públic el seu dubte; per qué el Partit Popular no vol la pau per a Espanya.

Durant les últimes setmanes, i a partir de la meua presència (no per la meua voluntat, tot s'ha de dir. Jo em trobava al carrer Velàzquez, fent un curs d'odontologia) a la manifestació del passat 25 de novembre en contra del procés que podria conduir-nos al fi del terrorisme, he estat força capficada preguntant-me quin seria el motiu pel qual eixa gent no vol la pau. És més, jo al igual que el transfuga de la Cope, em pregunte perqué el Partit Popular no vol la pau?

Wooldrow Wilson, un dels presidents dels Estats Units d'América va ser escollit, just a l'ecuador de la segona guerra mundial, com a lider de la plataforma electoral Paz sin victoria. Amb aquest càrrec, va utilitzar la manipulació política per acoseguir tota mena de resultats electorals. M'explique. Partint d'una ploblació que es mostrava pacifista i que no manifestava cap interes per involucrar-se en la guerra va crear un conjunt cívic belicista i histèric que desitjava anar a la guerra i destroçar tot allò que es relacionara amb Alemanya. La part curiosa d'aquesta història no és el per qué -és evident que la administració Wilson havia decidit que el pais entraria en el conflicte- sinó la forma. Com un govern aconsegueix que la seva societat es transforme? Com fan que tots pensen i defensen el que ells volen que pensen i defensen? Evidentement havien realitzat una dura tasca per a que el poble es sentira amb l'obligació moral d'entrar dins del conflicte. Van començar difonent imatges de nens ferits, amputats, cremats, i va impregnar a tothom d'informació exagerada sobre les atrocitats que feien els alemanys. És a dir, amb la política del terror, de la manipulació. Amb la pretensió de dirigir el pensament de les persones.

Amb la situació actual, els personatjes polítics que utilitzen, per una part arguments moralistes-buits de contingut- i per altra el dolor de les families de les víctimes, per a frenar el procés de pau, estan fent alguna cosa molt semblant. Pura manipulació.



En primer lloc, tot partit polític que asumeix el govern d'un estat està obligat a proporcionar seguretat, aixó es du a terme amb la lluita contra el terrorisme, i hui en dia la millor lluita és el diàleg. Pel que fa a les víctimes, seré respectuosa amb l'opinió -ho mereixen- però sovint s'ha de cedir per a que no torne a produïr-se ningún atemptat. Supose que serà dolent veure que no paguen com deurien amb les condemnes, o que s'els proporcionen alguns avantatges incoherents, pero un procés de pau passa per tot açò, per molt que ens pese. Ja ho deia Brian Currin al periòdic El País el passat dia 11.



Espere que es deixen de banda els interessos polítics i que el nostre govern siga recolçat per tots els partits per a que es puga avançar.





PS. Sembla molt curiós que li donaren el Nobel de la Pau en 1919 a Wilson...com ens venen la moto!

Deixa'ns imaginar

...amb dues cerveses, una amiga i jo jugavem a imaginar. Un estiu paradisíac, nits de màgia i fantasia. Complicitat i sensacions indescriptibles que quedarien ahí, a les nostres ments.

Imaginar és jugar amb els teus desitjos, utilitzar la ment per crear guions cinematogràfics de les nostres vides, i evadir-te... deixar-te dur pel progrés mental que va, poc a poc, creant una imatge perfecta de la nostra vida, del nostre futur... del que volem per a nosaltres.

I amb qui volem compartir tots eixos moments...

És curios com la ment dels humans ha desenvolupat tants sistemes preventius i paliatius del dolor i del sofriment. Ell, ens protegeix constantment i una de les formes és aquesta. Segurament no té cap descripció fisiològica, però deixar-nos imaginar ens permet jugar amb la nostra consciència i estar tanmateix segurs durant molt de temps.

Segurament, moltes de les coses a les que ens enfrontem a diari són el reflexe de la duresa vital amb la que eternament lluitarem... I sovint, utilitzar la ment per viatjar a llocs on ningú pot accedir, i crear el teu propi espai és una sensació força gratificant.

A mesura que passava el temps i les dues cerveses es consumien, nosaltres, aïllades de tothom continuàvem imaginant....

Onze

La ciutat clareja preciosa. És onze de desembre i com cada any, en aquesta data, un sentiment satisfactori de melancolia i felicitat m'envaïx cada part de la meua ànima. Fa just onze anys en aquest dia va naixer una gran part de mi.

Sovint desitge que es congele el temps. Que cesse en el seu procés i el deixe gaudir eternament de la innocència , la felicitat, la il·lusió, l'esperança... que mai deixe de somiar.

-Al meu germà Lluis-

"Caminaba yo con dos amigos por la carretera, entonces se puso el sol; de repente, el cielo se volvió rojo como la sangre. me detuve, me apoyé en la valla, indeciblemente cansado. lenguas de fuego y sangre se extendían sobre el fiordo negro azulado. Mis amigos siguieron caminando, mientras yo me quedaba atrás temblando de miedo, y sentí el grito enorme, infinito, de la naturaleza".

Edvard Munch (1863 - 1944).

Observant-te des de prop; "A veces me despierto con ideas en la cabeza y las apunto."

Cae la noche en Madrid. En el dormitorio de Carme Chacón son cerca de las doce y la radio vomita las noticias del día. La vicepresidenta primera del Congreso de los Diputados se toma su irrenunciable infusión de hierbas. «No son para dormir, sólo para tranquilizarme», aclara. Hace un repaso de la jornada: «Qué ha pasado, qué debí decir que no dije».

Va por la vida con el tiempo comprimido hasta las últimas consecuencias y madruga por decreto, sobre todo desde que el presidente del Congreso, Manuel Marín, decidiera que los plenos empezaran a las 8 a. m. para que sus señorías tuvieran algo de tiempo para su vida privada.



Mientras se prepara para meterse en la cama, crema de noche y joyas fuera, y a encender la radio para escuchar los titulares de la prensa del día siguiente. El hemiciclo no es precisamente un lecho de rosas. Llueven el sarcasmo y los enfrentamientos. Hay broncas, unas dialécticas y otras menos. Es muy fácil convertirse de la noche a la mañana en un titular. Y casi nunca para bien. Una cuestión que Carme comprueba cada noche cuando escucha la radio. Después, ya puede dormir tranquila. En su mesilla, varios libros: novela, ensayo y poesía. «Lo alterno todo, hasta que uno me engancha y me lo fundo. Cuando viajo y no tengo un libro a mano me leo hasta las etiquetas de los champús.»



Muy cerca, un cuaderno y un boli. «A veces despierto con ideas en la cabeza y las apunto.» Más de una vez ha llamado a esas horas a algún compañero porque en la tranquilidad de su habitación se le ha ocurrido una solución genial para un problema. «Intento no cenar fuera y tener más tiempo para relajarme. A la gente le pareceré aburrida, pero el lujo para mí es tomar algo en casa y llamar a mi hermana para saber de mis tres sobrinos: el mayor, de tres años, y el pequeño, de un mes.» Luego llega el mejor momento del día. «Me meto en la cama y cojo mi libro. Me gusta leer en silencio.»

Por Karelia Vázquez

Obrim els ulls davant la pobresa

Segons un nou estudi sobre La Distribució Mundial de la Riquesa dels llars, de l'Institut Mundial per a la Investigació de Desenvolupament Econòmic de les Nacions Unides, el 2 per cent dels adults més rics del món posseïxen més de la meitat de la riquesa mundial.

Mapa publicat per les Naciones Unides que il·lustra el grau d'iniquitat econòmica actual de la Humanitat.

Els nivells de riquesa en diferents països:

La major part de la riquesa està concentrada a Amèrica del Nord, Europa i els països d'alts ingressos de l'àrea d'Àsia i el Pacífic -com Austràlia i Japó-, que en conjunt tenen el 90% de la riquesa global.

• Amèrica del Nord- 34%
• Europa - 30%
• Països rics d'Àsia-Pacífic - 24%
• Amèrica Llatina i el Carib - 4%
• Països pobres d'Àsia-Pacífic - 3%
• Xina - 3%
• Àfrica - 1%
• Índia - 1%

Europa de l'Est és un cas particular degut al fet que la propietat privada està en augment, però no ha arribat als nivells tan alts d'Europa Occidental.

En el selecte grup del 1% dels més rics, el 37% està en Estats Units i el 27% a Japó.

Obrint aquest debat i proporcionant-vos aquestes xifres, que les he agafades de l'estudi de riquesa personal més complet fins la data, el que pretenc és que deixem de veure aquest problema de manera tènue i llunyana i, sobretot, inicidir en que s'ha de pressionar des de la base cívica per a que els governs - capaços o amb mitjans per paliar aquestes situacions- actuen de manera inmediata.