El somni de la fotografia

Enviem una senyal des del cervell i ordenem que el nostre dit índex exerceixca un moviment de pressió. Aquest simple gest pot paralitzar el temps. Immortalitzar un moment que potser algun dia ens faci plorar, riure, sentir malenconia o nostàlgia . Simplement ens deixarà recordar.

Abans, quan encara regnava el paper i el líquid revelador, era preciós veure com a la gent li canviava la mirada i se li dibuixava un somriure a l'observar, per primera vegada, les seves imatges acabades de revelar. Llavors no erem conscients que aquests minúsculs detalls donaven un sentit enorme a les nostres vides.

Algú a qui vull amb la força de tots els meus sentits somia amb tindre el seu propi laboratori fotogràfic. Així elaborar les seues imatges, crear art jugant amb el temps, enfosquint o aclarint, inmortalitzant moments.

Complirem els teus somnis

Professores censurades

Com ja sabran, la Federació de Professors de Religió ha decidit no renovar a una docent, d'un col·legi de les illes canàries, per viure "en pecat", entès així per ser divorciada y conviure actualment amb un home formant una parella de fet. Aquesta pecadora -segons l'argot catòlic- és la canària Carmen Galayo, i ja ha anunciat que recurrirà davant els tribunals europeus la sentència emesa fa uns dies pel constitucional.


Cercant per internet casos similars, he localitzat dos homòlegs en el resultat i que discrepen minimament en etiologia. Dues dones, també ex-professores de Religió, recursos de les quals estan pendents de resolució judicial, que també van pedre el seu lloc de treball per haver-se casat amb un home divorciat i per ser simpatitzant d'Esquerra Unida.

Aleshores, professores de religió, suporteu tot tipus de maltracte, ja siga psiquic com físic, perdoneu mentides, enganys i traïcions, o simplement no penseu en canviar la direcció de les vostres vides, ja que si us divorcieu, tindreu que fer front, no sols al conflicte que en sí suposa un divorci, sinò també pedreu el vostre mitja de manutenció. Donem-li les gràcies a la religió i a l'estat per permetre-ho.

Tenint en compte que el personal docent està pagat per l'Estat, i que aquest és constitucionalment laic, han d'estar les prerrogatives de l'esglesia, i del Varticà sobre la legislació laboral?


Ens trobem a una situació en la que malgrat que les diverses nòmines del profesorat que imparteix religió, en colegis públics i concertats, són abonades amb diners públics, el Tribunal Constitucional considera i permet que l'esglesia gaudeixca de la suficient llibertat com per a contractar o despedir als docents que ells consideren oportuns. Preguem que no es consolide un cos d'inspectors-inquisidors que s'encarreguin de vigilar en els col·legis als professors per si pequen...i simultaniament que vetllin pel correcte camí de la moral doctrinaria dels alumnes.

Ara queda esperar que les normes de regulació de l'ensenyament que el Govern està promovent en la Llei Orgànica d'Educació (LOE) s'adapten, com diu la vicepresidenta del govern María Teresa Fernández de la Vega, per a que professors de Religió puguen gaudir dels drets fonamentals que com treballadors tenen reconeguts en l'ordenament jurídic.

Inocencia robada

“… y el Principito le dijo al hombre:

los adultos nunca entienden

nada por ellos mismos,
y es algo cansador para los chicos

andar siempre explicándole las cosas a ellos..."

(Antoine de Saint – Exupéry)

Me hipnotizó su mirada. Durante unos minutos me perdí dentro de él buscando su historia, intentando dilucidar las sensaciones tan recientemente vividas, ahogandome en su dolor. Con onze años sus ojos ya han perdido la inocencia, su sonrisa acontece forzada y refleja un horrible miedo cuando prueba a mediar palabra.

Llegó desde Senegal, embarcado en una patera. Perdió a su madre al llegar a las costas Canarias y le han traido aquí. Sé que mi hermano, que comparte su edad, siente una tremenda responsabilidad i compasión por el chico, lo cual me enorgullece. Su sensibilidad le hizo, tras conocerle al llegar a su clase, percibir la enorme diferencia acentuada, y pese a su carácter infantil, reaccionó con la más sincera y admirable solidaridad.

Su acento francés es delicado, aun mantiene rasgos pueriles, pero sus faciones marcadas definen una madurez forzada. Este chico empieza una nueva vida llena de oportunidades, pero a él, como a muchisimos más niños, les roban la pureza de su niñez.

La solució al canví climatic sota la presió d'EEUU

Pronunciant-se cada vegada més i evidenciant-se l'existència -ja irreversible- d'un canvi climàtic, L'Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA),en 1988, van crear el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). La funció del IPCC consisteix en realitzar una anàlisi científic i técnic, establint una relació socioeconòmica, amb la finalitat d'arribar a conclusions que responguen al perquè d'aquest calentament global (provocat per les activitats humanes), les seves possibles repercussions i les possibilitats d'adaptació i atenuació del mateix.

Aquesta institució compta amb tres grans grups de treball, formats per brillants científics i enginyers, i un grup especial encarregat de l'estudi de l'efecte hivernacle. A més, s'han publicat nombrosos informes com " La protecció de la Capa d'Ozó i el sistema climàtic mundial" o "Tecnologies, polítiques i mesures per a mitigar el canvi climàtic", entre altres. Doncs, després d'una complexa, oberta i transparet investigació, ahir es van presentar les seves conclusions a París

D'altra banda ens trobem amb un centre d'estudis conservador, El American Enterprise Institute, finançat per una de les majors petrolieres del món, Exxon Mobil, i amb estrets vincles amb el govern de George W. Bush , que segons informa un periòdic britànic, ha oferit 10.000 dòlars a científics i economistes de mig món que col·laboren a un treball que alberga, com a principal finalitat, la ardua feina de desacreditar l'informe sobre canvi climàtic que ha elaborat aquest equip d'experts, on ens adverteix d'un augment de la temperatura global d'entre 2 i 4,5 graus d'aquí a la fi de segle.

Realment deixarem que la política d'aquest pais ho controle tot sota el xantatge i la pressió? Traguen les seves pròpies conclusions.

Un conte molt breu

Aquesta primera tarda de febrer, tindré la satisfacció de contar-vos el conte més curt i més bonic que he llegit en la meva vida:

Hi havia una vegada una bellissima i encantadora noia que, després de sometres a dures i intenses reflexions relacionades amb el poder de l'estima, li va preguntar al seu novi si es volia casar amb ella. Davant l'espectant i deslumbradora mirada de la jove, ell va respondre: "No".

....I la noia va viure feliç per a sempre, sense rentar, cuinar, planchar, sortint amb les seves amigues, llençant-se al que li donava la gana, gastant els seus diners en si mateixa i sense treballar per a ningú. FI.

El problema és que de menudetes, no ens contaven aquests contes. I ENS VAN FOTRE...AMB EL PUTO PRINCEP BLAU......!!!

Aquest li'l dedique a la meua, gairebé farmacèutica, amiga Amaya .

Dalí, retrat del seu germà mort

"Jo he viscut la mort abans de viure la vida. El meu germà va morir a causa d'una meningitis, a l'edat de set anys, tres abans del meu naixement. Ens semblàvem com dues gotes d'aigua, només que amb diferents reflexos"

"Aquell germà mort , el fantasma del qual em va acollir a tall de benvinguda, va ser, per dir-ho d’alguna manera, el primer dimoni dalinià. El meu germà havia viscut set anys. Ho considero com una prova de mi mateix, una mena de geni portat fins a l’extrem. El seu cervell es va cremar com un circuit elèctric sobrecarregat per una precocitat increïble. No va ser pas per atzar que l’anomenessin Salvador, com el meu pare, Salvador Dalí i Cusí, i com jo. Ell era el ben estimat: a mi se’m va estimar massa. En néixer, vaig posar els peus sobre les empremtes d’un mort a qui adoraven i a qui, a través de la meva persona, continuaven estimant, potser més encara.”

"Confessions inconfessables"

Salvador Dalí

Dalí va tenir un germà major que va morir de meningitis als 7 anys d'edat. Una tarda, quan Dalí ja havia complert els cinc anys, els seus pares el van dur a la seva tomba dient-li que ell era la seva reencarnació. Dalí els va creure. El pintor va voler plasmar mitjançant el surrealisme que definia les seves obres, un retrat on quedessin plasmats els trets del seu germà. Va crear una imatge, mitjaçant punts, del rostre del nen de set anys, i en el fons s'observa un plànol, on es dibuixa l'horitzó, que obiamente recorda L’Angèlus de Millet.

Aunque lo parezca, no es una broma.

Libertad Digital, página web definida propiamente como liberal, vinculada estrictamente a la derecha política, (web de la que es cofundador y en la que colabora Jiménez Losantos -La Cope-) y donde podemos encontrar información diaria, nos ha sorprendido hoy con este singular parte meteorológico.

Ahora, podéis reiros.

(foto:escolar.net)

Cercant l'estima

I Hansel li va dir a Gretel:
“Deixem aquestes molles de pa,

així trobarem el camí a casa…

Per que perdre el nostre rumb,

seria el pitjor de tot…”

Em sembla increïble la manera en que ens passem la vida buscant el nostre camí, intentant que tot tinga sentit, lligant-ho tot.

Des de xiquets, lluitem per trobar l'aprovació dels nostres pares, el seu afecte. Tota la nostra vida es basa en la recerca de l'amor. Ho perseguim, ho busquem, ho trobem, ens aferrem, ho perdem, ho lamentem, ho sofrim, ho refem.

Busquem la companyia d'altres persones, busquem ser acceptats, entesos, estimats. I quina és la vertadera finalitat? Perqué recelem d'aquest sentiment desesperadament durant tota la nostra vida?

Des que tinc ús de raó, els llibres , el cinema, i altres m'han ficat una idea mítica i prodigiosa de l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.

Segurament cada vegada més gent creu, o pensa com jo... Segons un psicòleg català molt ben reconegut i valorat, tots necessitem estimar i ser estimats, i la nostra felicitat depèn en gran part d'aquesta variant. Hem convertit l'amor, segons ell, en la unitat de mesura per a ponderar la felicitat.

Gràcies.

V DE VENDETTA: ¿REFLEJO DE UN PASADO CERCANO O PREMONICIÓN DE UN FUTURO PRÓXIMO?

"Recuerden, recuerden

el cinco de noviembre,

conspiración, pólvora y traición

Veo la demora y siempre es la hora

de evocarla sin dilación,

pero, ¿qué ha sido del hombre?

Sé que se llamaba Guy Fawkes...."

Con este poema empieza V de Vendetta, una de las películas que más ha llamado mi atención en estos últimos meses. Si bien es cierto que no conozco el cómic, la película me ha impresionado sobradamente. Después de leer varias críticas, se han confirmado mis sospechas acerca de que el cómic es mucho más completo que la película, pero también he leído (y comprobado por mí misma) que si no has leído la novela gráfica, la película es muy impactante así como revolucionaria, mezcla perfectamente acción con un trasfondo político y una historia de amor imposible y, ya de paso, hay que remarcar las sublimes actuaciones de V, Evey y el Líder, entre otros.

La película gira en torno a V, un personaje encarnado por Hugo Weaving con grandes ideas aunque con un método para aplicarlas no correspondido, quien a su vez se encuentra en medio de una sociedad oprimida, con un régimen totalmente fascista, la cual llega a recordarnos a la Alemania Nazi en determinados momentos (como por ejemplo cuando llevan a cabo experimentos genéticos con humanos, tal y como hicieron los alemanes bajo el mandato del III Reich –citaremos los ensayos del doctor Menguele en Brasil-, o cuando controlan a la sociedad mediante toques de queda y bajo control policial), pero, por otro lado, en ocasiones he llegado a pensar que evoca al futuro hacia el cual va encaminada nuestra sociedad, porque, el comportamiento de países como Estados Unidos incita a pensar en ello (invadiendo países al más puro estilo imperialista, todavía imponiendo la pena de muerte, en contra de la homosexualidad), aunque oigamos constantemente que hoy día es casi improbable que esto ocurra. Además, en la película, la opresión se desarrolla en una sociedad como la nuestra, al borde del consumismo y cargada de problemas sociales.

En la película queda reflejada la impotencia, el miedo de una sociedad que no hace nada por mejorar su situación, por lo tanto conformista, hasta la aparición de V que, con su descabellado modo de solucionar las cosas, consigue movilizar a la población en contra del régimen.

Kapuscinski, el darrer viatge.

"Viajes con Heródoto" Llibre que un mallorquí de somriure perenne i cabells embullats va dur sota l'aixella durant una intensa i màgica correria. Des d'aquella nit conec a Ryszard Kapuściński.

Molts el defineixen com viatger incansable, creuador de fronteres, com a corresponsal a mig món, oferint-nos la crònica -als moments més crítics- de tots els racons del planeta. Altres el veuen com a un testimoni privilegiat de la segona meitat del segle XX . Algú que ha deixat als seus llibres la crònica —política, humana— de molts dels conflictes que han modelat el nostre present .

Kapuscinski va néixer a una part de Polònia, ara component de Bielorússia, molt a l'est de Varsòvia, fora de les fronteres actuals. A una zona de tremenda pobresa. Tal com ell definia a una de les seves entrevistes, una terra desgraciada, de pocs recursos i d'una gran escassesa. Tan acusada era que, als seus viatges a les terres que els occidentals cridem tercer món, ell veia les seues arrels reflectides allí. Per a l'escriptor era com reviure el escenaris de la seva infantesa.

A la seva obra El mundo de hoy, l'autor respon sota el seu criteri a multiples dubtes sobre conflictes actuals com el 11-S o el 11-M i reflexiona sobre possibles remeis economico-socials.

El passat 23 de gener aquest periodista, escriptor i assagista va iniciar el seu últim viatge, desitgem que li sigui plàcid .

L'economia dels candidats

En els úlims dies ha eixit a la llum que alguns dels candidats presidencials de França per a 2007 estan molt bé protegits econòmicament. Així que us proporcione un discret resum.



- Jean-Marie Le Pen, polèmic polític, lider del partit nacionalista d'extrema dreta, el Front Nacional.

El seu programa electoral denúncia la majoria d'acords internacionals (Maastricht, Schengen, etc...), advoca per l'abolició de l'Euro i retorn al Franc Francès com moneda de curs legal així com el restabliment de la pena de mort. I finalment vol dur a terme una forta i potent política anti-immigratòria .


El líder del FN posseïx, que és al que anavem, participacions en diferents societats i diverses propietats immobiliàries, entre les quals destaca la seva residència, en l'extraradi de París, valorada en uns 5 milions d'euros.




- Per altra banda, el candidat gaulliste (centre-dreta), -Nicolas Sarkozy- actual ministre de l'interior al govern de Dominique de Villepin, fill d'un acabalat noble hongarès exiliat després de la consolidació dels estalinistes, compta amb un patrimoni personal calculat en 1.140.000 euros.






- La fotogénica, fràgil i somrient Ségolène Royale. Presidenta i candidata del PSF. Dona que, sota el meu criteri,reflecteix el creixent avanç mundial de les dones en l'àrea política, és posseïdora amb el seu company François Hollande- secretari general dels socialistes gals- una fortuna xifrada en 934.000 euros.

Conclusió: El riquíssim Chirac serà succeït per altre polític adinerat. Aquestes, entre altres dades, han estat difoses a França. Ara jo em pregunte, a Espanya podrem saber si es compta amb algún polític econòmicament diguem-ne normal?

Gràcies, encara que ja no ens escolten.

Nou i cinc minuts, arribe tard. Vaig agafar la linea quatre del metre , un transbord i amb una mica de retard estaria allí, a la Facultat de medicina de la Universitat Complutense.

Departamento de Anatomía y Embriología, em dispose a entrar, amb acuciament i desgana em col·loque la bata. Ahí estava, a la porta de la sala de disecció, sabia que els onze companys ja s’hi trobaven dins, faltava jo. Havia estat preparant-me per al moment i 4 anys enrere ja havia passat per algo similar, vaig pensar per uns instants - autodissuadint-me - que seria fàcil. Error. Mai s’està preparat.

Amb convicció gire el pom de la porta i entre. Calor, asfixia i un formigeix per les cames m’adverteixen d’un component altíssim d’impresió que pot desencadenar una situació desagradable. Torne a eixir, agafe aire i em decideixc a afrontar el moment pensant, i repetint-me un consell d'algú força estimat, que es tracta de material de treball. Sona greu i fred, però si no ho veus així resulta imposible treballar amb caps de cadàvers.

Comence la disecció, mentre intente acostumar el meu olfacte a l'efluvi del formol,i em force a creure que és un aparell de material plàstic per llevar-li sentiment a la circumstància, però després comence a pensar que gràcies a ells, nosaltres tindrem una formació científica per a poder curar i previndre enfermetats, tot i que i sembla que no mai ningú s’enrecorda d’aquests éssers ja inerts.

Gràcies a la dona que em va deixar inmiscuir-me en el fascinant camp de la seua anatomia, sóc avui coneixedora de nervis, artèries, venes i insercions musculars imprescindibles per a la implantologia.

Escric açò per agraïr a tots aquells que decideixen que metges i odontòlegs utilitcen l’únic que queda al morir, els seus cossos, per a que continuen formant-se professionals sanitaris

Qui vol ser Carrie Bradshaw?

Sex and the city. Sèrie televisiva que nosaltres bategem com Sexe en nova york a estat des del moment que es va emetre a Espanya un dels fenòmens mediàtics més forts i més reivindicatius que es coneixen.

El seu poder va ser tan acusat que tota aquella que es sometia per primera vegada a una sessió d'aquesta peculiar llibertat femenina, emesa per la sèrie, començava a tenir sensacions que en principi, per la seva debilitat o brevetat, no és percebien conscientment, però influïen en la conducta desenvolupant desitjos...

Aquest pensament era comú: Quan sigui major vull ser neoyorkina, alta, rossa amb el pèl rissat, tenir l'armari ple de Manolos (i estar casada amb Matthew Broderick). Tindré tres super amigues incondicionals amb qui dinaré tres cops a la setmana per a posar en comú els nostres afers sexuals i a més el meu millor amic serà gay. Tindré un portatil on escriuré tots els meus pensaments i m'els publicaran al Vogue, a més per la gran ciutat de Nova York circularán autobusos on tothom podrà observar i reconeixer meu meravellos cos...

Aquesta popular sèrie va ser produïda per la HBO a partir del llibre de Candance Brushnell, qui durant anys es va dedicar a escriure una columna en el New York Observer relatant la vida sexual dels novaiorquesos. Amb aquesta producció es pretenia respondre a la seguent qüestió: Poden les dones tenir la mateixa llibertat sexual i amb igual liviantat que els homes? I a més, mostrar a la societat que existeixen dones que tenen plenitud vital, comptant amb una alta dosí de llibertat individual siguent solteres. La finalitat era que quatre amigues, canviaren a les dones de la nostra època amb el missatge subliminal que està bé ser soltera i major de 30 anys.

També va abordar temes fins aleshores considerats tabú en la petita pantalla com el tamany d'un penis, els orgasmes femenins, el sabor del semen o les normes d'educació i les regles que cal seguir mentre es practica el sexe oral, i com fer-ho bé. A més d'aquests assumptes, la comèdia va fer història amb el seu estil, al barrejar el sexe amb la moda, la vida nocturna, els martinis i els "cosmopolitan", així com la passió per les sabates de Manolo Blahnik i per Nova York.

Així doncs, Sex and the city tractava també els durs problemes als que ens hem d'enfrontar sent dones al segle XXI. Des del divorci, els problemes econòmics, de vivenda i la infidelitat, fins a la infertilitat, l'adopció, el càncer de mama o, per descomptat, els problemes de llit.

El perqué d'aquest nou post està en al País Semanal, en la secció de Reportages, on han triat aquesta sèrie. Des del meu punt de vista és una de les millors formes d'avançar i que totes s'identifiquen amb valors del que moltes dones semblen careixer, la llibertat i la igualtat.

Moltes gràcies.

Els límits del progrés

Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.

En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.

Wherever

Los poderes que posee nuestra mente nos permiten, durante los momentos en los que dormimos y estamos aislados de toda realidad , vivir momentos increibles. Todos hemos sentido lo que nos produce un sueño opresivo, inquietante y también hemos sentido sensaciones indescriptibles que nos han proporcionado momentos de indudable placer.

La mayoría de nuestras fantasias desaparecen cuando despertamos, desterrandolas hacia lo más profundo de nuestra mente. Pero a veces estamos seguros de que si intentaramos esforzarnos podriamos revivir el sueño.

La fantasia es simple y el placer es bueno. Todos creemos que el dolor no lo es, y que no sentir dolor es mejor, pero la realidad es distinta. La realidad es que el dolor siempre trata de decirnos algo, es de quien más vamos a aprender. No debemos temerle.

Solo hay un placer que podemos tomar sin que nos de una indigestión, pero dura pocos segundos... Quizá algunas fantasias están hechas para vivir solo en nuestros sueños.

P.S: Hui és l'aniversari de la meua germana, cumpleix divuit anyets. Aquest post li'l dedique a ella perque l'estime moltissim.

Botero y la dona

La tècnica de Fernando Botero ha evolucionat amb el pas dels anys. Als seus inicis, les seues obres estaven marcades per escenes costumistes i amb la utilització de colors tènues.

Temps després, Botero va començar a jugar amb els volums i a aplicar l'art naïf (del francés, ingenu ) que es solia utilitzat al carib. Tot aquest proces d'evolució va donar lloc al que es coneix avui com la seva obra, de figures grans i lleugerament obeses.

Normalment crea pintura utilizant a la dona com a principal model. Reflexa la sexualitat femenina, junt a la tendresa y la sensibilitat que des de sempre ens caracteritza. Sols s'ha d'apreciar la dolçor que aplica en les seues creacions.

Preparats per al futur?

Per un moment deixeu la ment en blanc i empreu el poder de la imaginació. Entrem en una nova era, on deixarem de rebre correu mitjançant el paper escrit, on no sortirem per tal de fer la compra ni utilitzarem un minut del nostre temps preparant una ràpida i ingeniosa amanida per a endur-nos a la boca. Tot ho tindrem fet, nova tecnología. És el futur i cada cop se’ns aproxima amb més rapidesa.

Abans màgia era un terme que empravem per definir el sonriure d’un nen, o per a donar-li sentit a una sobtada coincidència, al lloc més inesperat, entre dos amants. Fins i tot, pensàvem en la màgia quan observàvem les estrelles.

Màgia, hui en dia, és enviar un MMS, una foto mitjançant un telèfon mòbil, o que un dispositiu faça la màgia potasia suprema i no deixe que mai ens pergam a les carretes. Enviar tot tipus d’informació a qualsevol part del món, ja bé via bluetooh, per infrarojos o Wireless (yuhu!!

gracies a ell ens lliberem dels horribles cables!).

De fet si un no es troba masa content amb la vida que porta pot navegar per internet i interpretar un nou paper. Crearàs un nou TU, amb nova personalitat. Aquest programa o joc, s’anomena Second Life, fenomen que a causat furor i ha seduït a famosos i a grans empreses.

Personalment done suport al progrés en totes i cadascuna de les vessants en les que es manifeste, ja siga amb la tecnologia o a nivell social. Solament pretenc que pensem un instant en el nostre passat. Algú recorda l'ultim puzzle que va finalitzar junt algún amic? o imagineu una setmana sense mòbil? Just a això em refereixc. L'avanç és bo, ens beneficia a tots -i molt més al camp sanitari- però no oblidem on està la veritable essència de la vida. On vam trobar i trobarem la felicitat. Això mai podrà substituir-se.

Gràcies per llegir les meues reflexions

P.S: La foto tant preciosa del colors l'he agafat PRESTADA al blog de Oscar Martinez, el vaig trobar cercant per internet. Adjunte la direcció,

http://www.flickr.com/photos/delarosa/319430478/in/photostream/

Molt sovint quan ve la nit

se m'emporta una fada:

la bellesa dels teus ulls

-negre intens sobre mar blanca-

sempre incerts a la mirada.

I així gelos vaig desfent

cançons que s'acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls

Lluís Llach

Fins que la mort ens separe

Entrem en un nou any. Amb l'evident progrés en la majoria de camps dintre de la nostra societat em he començar a lluitar intensament per que durant tot aquets 2007 es produeixquen les mínimes victimes en quan a terrorisme domèstic.

Per a que açò es puga mesurar, donat que acabar amb ell és inmensament dificultos, hem de canviar els estereotips i valors vigents. La violència és un fet social i cultural: al llarg de la història -i encara avui- s'ha identificat a l'home amb la força i a la dona amb la submissió (fins al 2 de maig de 1975, el codi civil espanyol parlava de l'obediència que la dona devia al marit). Segons un estudi de la Fundació Dones, el 23% dels xics adolescents entre 14 i 17 anys conceben a la dona com inferior i feble; i el 35% es mostren d'acord o molt d'acord amb actituds que justifiquen, neguen o minimitzen la violència de gènere. Canviar els estereotips vigents suposa un projecte concret d'educació a llarg termini.

Em d'aturar també els errors que malauradament es comenten en quan a la protecció d'amenatçades. Molts agressors que tenien ordre d'allunyament l'han incomplit perquè les víctimes no tenien protecció o perquè no es controla o vigila que l'agressor complix dit l'allunyament. Falten mitjos per a garantir la seguretat d'una dona amenaçada. El pla de xoc aprovat pel consell de Ministres el 7 de maig de 2004 contempla amidades com la implantació de polseres electròniques per als maltratadores, teleasistencia a les víctimes i presó preventiva per a l'agresor. A més, s'ha de demandar major coordinació i colaboració de tots els agents (policies, jutges, piscólogos, mèdics...) que han de tindre una ràpida resposta en cas de possibles maltractaments . La llei integral, aprovada el 22 de desembre de 2004, pretén donar resposta a moltes d'aquestes llacunes, però encara no és suficient.

Envie aquest article a tot home que passe pel meu blog . Tots ens hem enamorat, tots em sentit l'estima fins rabiar, inclús sovint fa patit més del compte. Però arribar a un estat irracional de possessió que degrade, maltrate i anule... ?

S'ha de començar per la propia concienciació de l'home. Tots aquells (que hi son molts) que condenen la violència de gènere han de ser els primers en reclamar un canvi. Quan tot aquell que es crega amb el dret d'utilitzar la força obseve que hi han milers d'homes defensant la igualtat, demanat justicia i lluitant per la condemna de tots els maltratadors, segurament comence a veure que està sol front al masclisme i que qui te sota els seus peus no es inferior a ell i mereix cap tortura.

Tots hem de lluitar junts contra aquest terrorisme.

Valdés, imparable

Manolo Valdés ha passat a ésser, en els últims anys, un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un dels grans referents de l'art espanyol.

Pels seus 25 anys d'activitat artística, el Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia li va dedicar una fantàstica exposició on es es mostraren moltes de les seues grans creacions. Els resultats, pel que fa a la visita de les obres, ens deixen exposat que ja no és tracta solament d'un artísta consolidat a nivell nacional, sinó també a nivell internacional. I tot indica que el seu èxit va a continuar en ascens.