30 de març 2007

Un café perfavor!







Com a ciutadana, sent vergonya -aliena- a l'observar que la majoria dels comentaris i les cròniques (radiofònics i televisius) han convertit el 80 cèntims en l'essència de quant va dir el cap de l'Executiu.



Que la majoria dels intel·lectuals i rigorosos creadors d'opinió centren els seus comentaris en el preu que li va atribuir Zapatero al cafè, causa neguit i inquietud. Damunt, existeixen centenars de bars i cafeteries on es paguen 80 cèntims, i menys! per prendre un cafè. Deixant a banda les màquines automàtiques d'on, malgrat la qualitat, surten cafès molt econòmics.

Perdonen però el Sr. President del Govern no té perquè conèixer el preu d'un cafè, ja que no pot passejar-es per la Gran Via i gaudir d'un expresso. No podem preguntar-li pel preu de l'enciam perquè -evidentment- no s'encarrega de fer la compra. Seria preocupant, en canvi, que no conegués el deute extern o els percentatges macroeconòmics que relacionen a l'Estat Espanyol amb la Unió Europea .

Resumint: queda palesa que al nostre país no tenim majors preocupacions socials que, després d'un debat inovador per a la política espanyola on es va tractar des de la immigració fins al terrorisme, passant pel problema d'habitatge i l'atur, discutir pel preu d'una tassa de cafè.

27 de març 2007

Roy Lichtenstein





Aprovechando los cinco días en los que los valencianos disfrutamos de las fallas, he recorrido el norte de España acompañada de aquel con quien he compartido la mayoría de paisajes que retengo en mi memoria.

Un par de días en Puebla de Sanabria, un largo trayecto hasta la fascinante Galicia y finalmente de vuelta a Madrid. Allí decidimos visitar la Fundación Juan March, donde se exhibe una exposición del pintor estadounidense de Pop Art, Roy Lichtenstein.

Aparte de la vitalidad y perfección de sus obras, la principal característica que me sedujo fue la combinación de creatividad y originalidad, con la reinterpretación de las más famosas obras de nuestros genios del siglo XX, Henri Matisse o Pablo Picasso, entre otros.

Sus primeras creaciones se definían dentro del expresionismo-abstracto, pero la influencia del dibujo americano le llevó a experimentar con imágenes de cómics que ilustraban envoltorios de chicles. Tras esto, Lichtenstein realizó sus propias historietas de comics, como Good Morning, Darling.

A principios de los sesenta Lichtenstein fue el candidato elegido, compitiendo con el propio Andy Warhol -quien realizaba un trabajo similar- para exhibir sus obras en la Leo Castelli Gallery de Nueva York. Evidentemente esto le dio un enorme empujón a su carrera y tras ello, en 1966, se efectuó otra muestra en la Bienal de Venecia y posteriormente fue conquistando la mayoría de museos nacionales de todos los continentes.

El autor mezcló estilos como el Cubismo, Futurismo o Surrealismo y también indagó en el terreno de la escultura.

En la exposición a la que acudí, podías retroceder en el tiempo y observar paso a paso cómo se concebían los cuadros. En primer lugar, Lichtenstein trazaba un simple dibujo en una hoja de calco y la proyectaba en un gran lienzo para poder dibujarla a mayor escala. Tras esto, creaba un collage mediante pegatinas con puntos y cintas adhesivas para trazar rectas . Y finalmente aplicaba el color. El resultado es, indudablemente, una sofisticada atmósfera de colores disciplinados fruto de una libertad artística admirable.

13 de març 2007

Prevención, detección y detención de la violencia de género

Durante unas prácticas de cirugía hace unos meses presencié una de las peores situaciones en las que me he visto envuelta dentro de una clínica. A las 9.00 teníamos que encontrarnos para que nos asignaran paciente. Extracción de un tercer molar. Para nosotros, todavía estudiantes, resulta realmente excitante enfrentarnos a una cirugía así, o simplemente observar como la realiza algún compañero, pero en este caso, debido a la coyuntura, terminó siendo algo frustrante.




La paciente era una chica de mi edad, veintidós años, y como muchas otras llevaba una cantidad exagerada de maquillaje. Pero para mi sorpresa, esta post-adolescente que pretendía dar fin a su duradero tratamiento ortodóncico, no llevaba tal cantidad de maquillaje por placer, o para “tapar imperfecciones”. Sino que, a causa de una incorrecta manipulación de cierto instrumental (puede sucederle a cualquiera) la parte inferior de su ojo quedó sutilmente manchada por unas pequeñas gotas de su propia sangre, y al limpiar la zona con una gasa apareció un enmascarado hematoma que rodeaba toda la zona que corresponde al órgano de la vista..

Tuvo una violenta reacción fruto de la vergüenza, supongo, y desapareció sin dejar siquiera que le extrajésemos los puntos a la semana siguiente.



Instituto de la Mujer


ATENCIÓN ANTE ESTAS ACCIONES

EL....(o ella)


- Controla todo lo que ella hace, exige explicaciones por todo.


- Critica su manera de hablar o de comportarse, e incluso la compara con otras chicas acabando con su autoestima.


- Formula prohibiciones respecto a las actividades o las relaciones que desarrolla la joven.


- Fiscaliza a los parientes, los amigos, los vecinos, los compañeros de estudio,etc.


- Deja plantada a la novia en salidas cuando hay alguna discrepancia o discusión.

- A veces da órdenes y otras "mata" con el silencio, con actitudes hurañas, con la hosquedad o el mutismo, que no abandona aunque obtenga lo que esperaba.

- Demuestra frustración y enojo por todo lo que no resulta como él quiere.


- Culpa a la chica de todo lo que sucede y la convence de que es así, dando vuelta a las cosas hasta confundirla o dejarla cansada e impotente.


-No reconoce ninguna responsabilidad sobre la relación ni sobre lo que les sucede a ambos.


- No pide disculpas

- Impone reglas sobre la relación (días, horarios, tipos de salidas, etc.) de acuerdo con su exclusiva conveniencia.


- Ejerce la doble moral, reservándose el derecho de realizar cosas que le impide hacer a la novia.

- Amenaza a su novia con dejarla con mucha facilidad.

- Induce sentimientos de lástima, o insistir con su vida desdichada o su infancia infeliz pare justificar sus errores.

- Recibe cariños, mimos y atenciones, pero no suele devolverlos o lo hace muy escasamente.

- Nunca aprueba ni estimula de manera auténtica los actos o cualidades de la muchacha.

- Es poco sociable, se aisla y es desconsiderado con la familia y los amigos de ella.

- Es susceptible y está pendiente de lo que se diga o se comente sobre él.

- Pone a prueba con subterfugios y engaños el amor de su novia, le pone trampas para ver si lo engaña, para averiguar si miente, si lo quiere, etc.

- Es seductor y simpático con todos, pero a ella la trata con crueldad.

- Piensa que las mujeres son inferiores y deben obedecer a los hombres. O no lo dice, pues es políticamente incorrecto, pero actúa de acuerdo con este principio.

- Es bueno y cumplidor en el trabajo, pero con la novia siempre llega tarde, no cumple lo prometido y se muestra irresponsable por sus olvidos o descuidos.

- Transforma todo en bromas o utiliza el humor para cubrir sus actos de irresponsabilidad, restándoles importancia a sus incumplimientos.

- Utiliza algún dato del pasado de la novia o lo que conoce de sus otras relaciones para efectuarle reproches o acusaciones o para probar su desconfianza en ella y en su amor.

- Deja de hablar o desaparece por varios días, sin dar explicaciones,

- No le presta atención a ella y con prepotencia asegura saber más o tener más experiencia.

- Se muestra protector y paternal. "Yo se lo que es bueno para ti, quiero lo mejor para ti, hago lo mejor para ti

- Se irrita y tiene estallidos de violencia. Luego actúa como si no hubiera pasado nada y la deja desorientada y confusa. En cambio, ante un enfado suyo, la acusa de neurótica e histérica

- Se burla ante su dolor y enfado. Usa la provocación frente a su dolor en lugar de buscar su consuelo.

- Acusa injustamente a su novia de coquetear, salir o verse con otros hombres. La acusa de "acostarse con otros".


- Mezcla el efecto con las discusiones haciendo notar que, si ella no piensa como él, no podrá seguir queriéndola.


- Siempre da más importancia a lo que le pasó a él que a lo que sucedió a ella.
Utiliza nombres, diminutivos o términos que la disminuyen o ridiculizan.

- Está convencido de que sus negocios, sus estudios o sus obligaciones son lo más importantes del mundo y lo fundamental de su vida. Exige que la novia se adapte a eso.

- ES FUNDAMENTAL RECORDAR QUE UN ALTO ÍNDICE VERBAL PRONOSTICA ACTOS DE VIOLENCIA FÍSICA A CORTO PLAZO O MEDIO PLAZO.

- Aunque sea una vez, bajo efectos de drogas o alcohol, e incluso recíproco, le pegó una bofetada a la novia, le dio empujones, le retorció un brazo, le apretó el cuello o la tomó fuertemente del brazo.



La violencia es una conducta aprendida, previa a la formación de pareja y no cambia espontáneamente por la voluntad o las personas.




Todos los días son 8 de Marzo


"Los derechos humanos de la mujer y de la niña son parte inalienable, integrante e indivisible de los derechos humanos universales. La plena participación, en condiciones de igualdad, de la mujer en la vida política, civil, económica, social y cultural en los planos nacional, regional e internacional y la erradicación de todas las formas de discriminación basadas en el sexo son objetivos prioritarios de la comunidad internacional."


(Declaración y Programa de Acción de Viena, parte I, párrafo 18)



Tras el 8 de marzo, conocido por todos como El día Internacional de la Mujer, he tenido el infortunio de escuchar comentarios irónicos referidos a la inexistencia de un día en el que se celebre el trabajo realizado diariamente por los hombres. Atribuyéndose jocosamente el primero de mayo, fiesta por antonomasia del movimiento obrero mundial, como propio.

Considero que aun hay demasiados signos de desigualdad sexual, motivos de discriminación laboral y discrepancia social para celebrar y reivindicar la celebración del día internacional de las mujeres trabajadoras.

Es turbador que se hagan paralelismos como estos, o incluso que lo consideren un hecho de discriminación positiva cuando todavía hoy en muchos países, las mujeres no tienen derecho a herencias, la mayor parte del trabajo que realizan no es remunerado, 100 mil mujeres mueren anualmente por abortos mal practicados, el 33 por ciento son analfabetas, millones de niñas han sufrido la extirpación de sus órganos genitales y la violencia sexual se practica en todas las guerras.

No olvidemos que mientras aquí luchamos por una sociedad sin divergencias sexuales, por el reconocimiento de nuestros derechos, en otras partes del mundo aun batallan por el reconocimiento de los derechos esenciales. Que les confieran el derecho a vivir.

07 de març 2007

La cárcel de la soberbia




Para mí, no hay peor condena que la que se le sentencia a la soberbia: Estar limitado a conocer solamente aquello que uno ya sabe. De este modo se crea la cárcel de aquellos faltos de una cuota importante de humildad, los que no saben escuchar y creen no tener la necesidad de aprender de los demás. Saber lo que sabemos y también reconocer lo que no sabemos, es el único camino para obtener y aprender de otros. Digo esto en un dia gris que ha resultado agotador. Con un agitante viento...

"Tenemos dos oídos y una sola boca,

para recordar que debemos

escuchar doble y hablar la mitad".
El Talmuld


05 de març 2007

El reloj Biológico de los hombres




Dicen que con los veintitantos la psicología femenina ejecuta un viraje inusitado. Empezamos a preguntarnos quien somos, y sobre todo, quien queremos ser. Hoy en día, gracias al esfuerzo y la lucha, que durante décadas realizaron, muchas mujeres, contamos con la posibilidad de elegir un camino propio. Tenemos la capacidad de conferirle un matiz auténtico i femenino a cada tentáculo que lanzamos en todas las direcciones sociales. Dentro de una sociedad en la que sin duda desarrollamos papeles muy importantes, tanto profesionales como personales.


Pero una vez entrados los treinta surge una preocupación común para toda mente femenina: El reloj biológico. La razón y brillantez de la que alardeamos queda completamente impreganada e imvalidada por pesadillas relacionadas con el arduo paso del tiempo. Y no dejamos de pensar en la patética y vulgar frase que durante siglos se ha empleado para referirse a toda mujer sin hijos (y/o pareja) de “treintaitantos”: “se me pasa el arroz”.

Ojeando el semanario que recibo del New York Times he encontrado un articulo en el que se publican los resultados de los últimos estudios de fertilidad masculina. Para mi sorpresa, y la de muchas mujeres, ahora no solo se sabe que los espermatozoides de hombres demasiado entrados en edad pueden producir pequeñas enfermedades que solían pasar desapercibidas y no recibían suficiente atención publica, sino que tras pruebas científicas, los resultados han desvelado que la fertilidad, mediante espermatozoides viejos -de hombres maduros-, pueden ser la responsable genética de complicadas enfermedades mentales como el autismo o la esquizofrenia.




No creáis que estoy refiriéndome a una madurez masculina exagerada (como la de papuchi). El proyecto científico encuentra dichas dolencias infantiles en hijos de hombres cuyas edades oscilan entre la mitad y el final de la cuarentena.

“Obviously there is a difference between men and women; women simply can’t have children after a certain age,” (obviamente hay una diferencia entre hombre y mujer; la mujer simplemente no puede tener hijos después de cierta edad) dice el Dr. Harry Fisch, director de el Male Reproductive Center de New York-Presbyterian Hospital/Columbia University Medical Center y autor de “The Male Biological Clock".
“But not every man can be guaranteed that everything’s going to be fine,” (pero los hombres no pueden garantizar que todo vaya a ir bien ) dice el Dr. Fisch. “Fertility will drop for some men, others will maintain their fertility but not to the same degree, and there is an increased risk of genetic abnormalities.”

La igualdad es un camino dificultoso y muy largo, y la maternidad, lo creamos o no, continua suponiendo una incompatibilidad en relación a la proyección de la mujer en el mundo profesional, asi que me alegro de que la genética nos iguale un poco.




27 de febrer 2007

El somni de la fotografia


Enviem una senyal des del cervell i ordenem que el nostre dit índex exerceixca un moviment de pressió. Aquest simple gest pot paralitzar el temps. Immortalitzar un moment que potser algun dia ens faci plorar, riure, sentir malenconia o nostàlgia . Simplement ens deixarà recordar.

Abans, quan encara regnava el paper i el líquid revelador, era preciós veure com a la gent li canviava la mirada i se li dibuixava un somriure a l'observar, per primera vegada, les seves imatges acabades de revelar. Llavors no erem conscients que aquests minúsculs detalls donaven un sentit enorme a les nostres vides.

Algú a qui vull amb la força de tots els meus sentits somia amb tindre el seu propi laboratori fotogràfic. Així elaborar les seues imatges, crear art jugant amb el temps, enfosquint o aclarint, inmortalitzant moments.

Complirem els teus somnis

25 de febrer 2007

Professores censurades


Com ja sabran, la Federació de Professors de Religió ha decidit no renovar a una docent, d'un col·legi de les illes canàries, per viure "en pecat", entès així per ser divorciada y conviure actualment amb un home formant una parella de fet. Aquesta pecadora -segons l'argot catòlic- és la canària Carmen Galayo, i ja ha anunciat que recurrirà davant els tribunals europeus la sentència emesa fa uns dies pel constitucional.


Cercant per internet casos similars, he localitzat dos homòlegs en el resultat i que discrepen minimament en etiologia. Dues dones, també ex-professores de Religió, recursos de les quals estan pendents de resolució judicial, que també van pedre el seu lloc de treball per haver-se casat amb un home divorciat i per ser simpatitzant d'Esquerra Unida.

Aleshores, professores de religió, suporteu tot tipus de maltracte, ja siga psiquic com físic, perdoneu mentides, enganys i traïcions, o simplement no penseu en canviar la direcció de les vostres vides, ja que si us divorcieu, tindreu que fer front, no sols al conflicte que en sí suposa un divorci, sinò també pedreu el vostre mitja de manutenció. Donem-li les gràcies a la religió i a l'estat per permetre-ho.

Tenint en compte que el personal docent està pagat per l'Estat, i que aquest és constitucionalment laic, han d'estar les prerrogatives de l'esglesia, i del Varticà sobre la legislació laboral?


Ens trobem a una situació en la que malgrat que les diverses nòmines del profesorat que imparteix religió, en colegis públics i concertats, són abonades amb diners públics, el Tribunal Constitucional considera i permet que l'esglesia gaudeixca de la suficient llibertat com per a contractar o despedir als docents que ells consideren oportuns. Preguem que no es consolide un cos d'inspectors-inquisidors que s'encarreguin de vigilar en els col·legis als professors per si pequen...i simultaniament que vetllin pel correcte camí de la moral doctrinaria dels alumnes.
Ara queda esperar que les normes de regulació de l'ensenyament que el Govern està promovent en la Llei Orgànica d'Educació (LOE) s'adapten, com diu la vicepresidenta del govern María Teresa Fernández de la Vega, per a que professors de Religió puguen gaudir dels drets fonamentals que com treballadors tenen reconeguts en l'ordenament jurídic.

07 de febrer 2007

Inocencia robada


“… y el Principito le dijo al hombre:
los adultos nunca entienden
nada por ellos mismos,
y es algo cansador para los chicos
andar siempre explicándole las cosas a ellos..."


(Antoine de Saint – Exupéry)



Me hipnotizó su mirada. Durante unos minutos me perdí dentro de él buscando su historia, intentando dilucidar las sensaciones tan recientemente vividas, ahogandome en su dolor. Con onze años sus ojos ya han perdido la inocencia, su sonrisa acontece forzada y refleja un horrible miedo cuando prueba a mediar palabra.



Llegó desde Senegal, embarcado en una patera. Perdió a su madre al llegar a las costas Canarias y le han traido aquí. Sé que mi hermano, que comparte su edad, siente una tremenda responsabilidad i compasión por el chico, lo cual me enorgullece. Su sensibilidad le hizo, tras conocerle al llegar a su clase, percibir la enorme diferencia acentuada, y pese a su carácter infantil, reaccionó con la más sincera y admirable solidaridad.
Su acento francés es delicado, aun mantiene rasgos pueriles, pero sus faciones marcadas definen una madurez forzada. Este chico empieza una nueva vida llena de oportunidades, pero a él, como a muchisimos más niños, les roban la pureza de su niñez.

04 de febrer 2007

La solució al canví climatic sota la presió d'EEUU


Pronunciant-se cada vegada més i evidenciant-se l'existència -ja irreversible- d'un canvi climàtic, L'Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA),en 1988, van crear el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). La funció del IPCC consisteix en realitzar una anàlisi científic i técnic, establint una relació socioeconòmica, amb la finalitat d'arribar a conclusions que responguen al perquè d'aquest calentament global (provocat per les activitats humanes), les seves possibles repercussions i les possibilitats d'adaptació i atenuació del mateix.

Aquesta institució compta amb tres grans grups de treball, formats per brillants científics i enginyers, i un grup especial encarregat de l'estudi de l'efecte hivernacle. A més, s'han publicat nombrosos informes com " La protecció de la Capa d'Ozó i el sistema climàtic mundial" o "Tecnologies, polítiques i mesures per a mitigar el canvi climàtic", entre altres. Doncs, després d'una complexa, oberta i transparet investigació, ahir es van presentar les seves conclusions a París

D'altra banda ens trobem amb un centre d'estudis conservador, El American Enterprise Institute, finançat per una de les majors petrolieres del món, Exxon Mobil, i amb estrets vincles amb el govern de George W. Bush , que segons informa un periòdic britànic, ha oferit 10.000 dòlars a científics i economistes de mig món que col·laboren a un treball que alberga, com a principal finalitat, la ardua feina de desacreditar l'informe sobre canvi climàtic que ha elaborat aquest equip d'experts, on ens adverteix d'un augment de la temperatura global d'entre 2 i 4,5 graus d'aquí a la fi de segle.

Realment deixarem que la política d'aquest pais ho controle tot sota el xantatge i la pressió? Traguen les seves pròpies conclusions.

01 de febrer 2007

Un conte molt breu




Aquesta primera tarda de febrer, tindré la satisfacció de contar-vos el conte més curt i més bonic que he llegit en la meva vida:

Hi havia una vegada una bellissima i encantadora noia que, després de sometres a dures i intenses reflexions relacionades amb el poder de l'estima, li va preguntar al seu novi si es volia casar amb ella. Davant l'espectant i deslumbradora mirada de la jove, ell va respondre: "No".

....I la noia va viure feliç per a sempre, sense rentar, cuinar, planchar, sortint amb les seves amigues, llençant-se al que li donava la gana, gastant els seus diners en si mateixa i sense treballar per a ningú. FI.

El problema és que de menudetes, no ens contaven aquests contes. I ENS VAN FOTRE...AMB EL PUTO PRINCEP BLAU......!!!



Aquest li'l dedique a la meua, gairebé farmacèutica, amiga Amaya .





Dalí, retrat del seu germà mort


"Jo he viscut la mort abans de viure la vida. El meu germà va morir a causa d'una meningitis, a l'edat de set anys, tres abans del meu naixement. Ens semblàvem com dues gotes d'aigua, només que amb diferents reflexos"


"Aquell germà mort , el fantasma del qual em va acollir a tall de benvinguda, va ser, per dir-ho d’alguna manera, el primer dimoni dalinià. El meu germà havia viscut set anys. Ho considero com una prova de mi mateix, una mena de geni portat fins a l’extrem. El seu cervell es va cremar com un circuit elèctric sobrecarregat per una precocitat increïble. No va ser pas per atzar que l’anomenessin Salvador, com el meu pare, Salvador Dalí i Cusí, i com jo. Ell era el ben estimat: a mi se’m va estimar massa. En néixer, vaig posar els peus sobre les empremtes d’un mort a qui adoraven i a qui, a través de la meva persona, continuaven estimant, potser més encara.”




"Confessions inconfessables"


Salvador Dalí





Dalí va tenir un germà major que va morir de meningitis als 7 anys d'edat. Una tarda, quan Dalí ja havia complert els cinc anys, els seus pares el van dur a la seva tomba dient-li que ell era la seva reencarnació. Dalí els va creure. El pintor va voler plasmar mitjançant el surrealisme que definia les seves obres, un retrat on quedessin plasmats els trets del seu germà. Va crear una imatge, mitjaçant punts, del rostre del nen de set anys, i en el fons s'observa un plànol, on es dibuixa l'horitzó, que obiamente recorda L’Angèlus de Millet.

Aunque lo parezca, no es una broma.




Libertad Digital, página web definida propiamente como liberal, vinculada estrictamente a la derecha política, (web de la que es cofundador y en la que colabora Jiménez Losantos -La Cope-) y donde podemos encontrar información diaria, nos ha sorprendido hoy con este singular parte meteorológico.

Ahora, podéis reiros.

(foto:escolar.net)

28 de gener 2007

Cercant l'estima

I Hansel li va dir a Gretel:
“Deixem aquestes molles de pa,
així trobarem el camí a casa…
Per que perdre el nostre rumb,
seria el pitjor de tot…”







Em sembla increïble la manera en que ens passem la vida buscant el nostre camí, intentant que tot tinga sentit, lligant-ho tot.


Des de xiquets, lluitem per trobar l'aprovació dels nostres pares, el seu afecte. Tota la nostra vida es basa en la recerca de l'amor. Ho perseguim, ho busquem, ho trobem, ens aferrem, ho perdem, ho lamentem, ho sofrim, ho refem.


Busquem la companyia d'altres persones, busquem ser acceptats, entesos, estimats. I quina és la vertadera finalitat? Perqué recelem d'aquest sentiment desesperadament durant tota la nostra vida?


Des que tinc ús de raó, els llibres , el cinema, i altres m'han ficat una idea mítica i prodigiosa de l'estima, una mena de versió rosa, on si un lluita i pateix en l'intent aconsegueix el que vol, el que busca, el "bo" sempre es queda amb la noia. La crua realitat per molt liberals i moderns que ens cregam és que tots busquem als nostres prínceps, o princeses (m'agrada aquesta paraula, princesa). Necessitem la presència d'algú que ens cuide, que ens bese, que ens protegeixca, que ens done suport, que ens estime, poseu-li el qualificatiu que vulgau, però tots estem bojos per aques làbil sentiment.


Segurament cada vegada més gent creu, o pensa com jo... Segons un psicòleg català molt ben reconegut i valorat, tots necessitem estimar i ser estimats, i la nostra felicitat depèn en gran part d'aquesta variant. Hem convertit l'amor, segons ell, en la unitat de mesura per a ponderar la felicitat.



Gràcies.

27 de gener 2007

V DE VENDETTA: ¿REFLEJO DE UN PASADO CERCANO O PREMONICIÓN DE UN FUTURO PRÓXIMO?



"Recuerden, recuerden
el cinco de noviembre,
conspiración, pólvora y traición
Veo la demora y siempre es la hora
de evocarla sin dilación,
pero, ¿qué ha sido del hombre?
Sé que se llamaba Guy Fawkes...."



Con este poema empieza V de Vendetta, una de las películas que más ha llamado mi atención en estos últimos meses. Si bien es cierto que no conozco el cómic, la película me ha impresionado sobradamente. Después de leer varias críticas, se han confirmado mis sospechas acerca de que el cómic es mucho más completo que la película, pero también he leído (y comprobado por mí misma) que si no has leído la novela gráfica, la película es muy impactante así como revolucionaria, mezcla perfectamente acción con un trasfondo político y una historia de amor imposible y, ya de paso, hay que remarcar las sublimes actuaciones de V, Evey y el Líder, entre otros.

La película gira en torno a V, un personaje encarnado por Hugo Weaving con grandes ideas aunque con un método para aplicarlas no correspondido, quien a su vez se encuentra en medio de una sociedad oprimida, con un régimen totalmente fascista, la cual llega a recordarnos a la Alemania Nazi en determinados momentos (como por ejemplo cuando llevan a cabo experimentos genéticos con humanos, tal y como hicieron los alemanes bajo el mandato del III Reich –citaremos los ensayos del doctor Menguele en Brasil-, o cuando controlan a la sociedad mediante toques de queda y bajo control policial), pero, por otro lado, en ocasiones he llegado a pensar que evoca al futuro hacia el cual va encaminada nuestra sociedad, porque, el comportamiento de países como Estados Unidos incita a pensar en ello (invadiendo países al más puro estilo imperialista, todavía imponiendo la pena de muerte, en contra de la homosexualidad), aunque oigamos constantemente que hoy día es casi improbable que esto ocurra. Además, en la película, la opresión se desarrolla en una sociedad como la nuestra, al borde del consumismo y cargada de problemas sociales.

En la película queda reflejada la impotencia, el miedo de una sociedad que no hace nada por mejorar su situación, por lo tanto conformista, hasta la aparición de V que, con su descabellado modo de solucionar las cosas, consigue movilizar a la población en contra del régimen.

25 de gener 2007

Kapuscinski, el darrer viatge.


"Viajes con Heródoto" Llibre que un mallorquí de somriure perenne i cabells embullats va dur sota l'aixella durant una intensa i màgica correria. Des d'aquella nit conec a Ryszard Kapuściński.

Molts el defineixen com viatger incansable, creuador de fronteres, com a corresponsal a mig món, oferint-nos la crònica -als moments més crítics- de tots els racons del planeta. Altres el veuen com a un testimoni privilegiat de la segona meitat del segle XX . Algú que ha deixat als seus llibres la crònica —política, humana— de molts dels conflictes que han modelat el nostre present .
Kapuscinski va néixer a una part de Polònia, ara component de Bielorússia, molt a l'est de Varsòvia, fora de les fronteres actuals. A una zona de tremenda pobresa. Tal com ell definia a una de les seves entrevistes, una terra desgraciada, de pocs recursos i d'una gran escassesa. Tan acusada era que, als seus viatges a les terres que els occidentals cridem tercer món, ell veia les seues arrels reflectides allí. Per a l'escriptor era com reviure el escenaris de la seva infantesa.
A la seva obra El mundo de hoy, l'autor respon sota el seu criteri a multiples dubtes sobre conflictes actuals com el 11-S o el 11-M i reflexiona sobre possibles remeis economico-socials.
El passat 23 de gener aquest periodista, escriptor i assagista va iniciar el seu últim viatge, desitgem que li sigui plàcid .

23 de gener 2007

L'economia dels candidats

En els úlims dies ha eixit a la llum que alguns dels candidats presidencials de França per a 2007 estan molt bé protegits econòmicament. Així que us proporcione un discret resum.



- Jean-Marie Le Pen, polèmic polític, lider del partit nacionalista d'extrema dreta, el Front Nacional.

El seu programa electoral denúncia la majoria d'acords internacionals (Maastricht, Schengen, etc...), advoca per l'abolició de l'Euro i retorn al Franc Francès com moneda de curs legal així com el restabliment de la pena de mort. I finalment vol dur a terme una forta i potent política anti-immigratòria .


El líder del FN posseïx, que és al que anavem, participacions en diferents societats i diverses propietats immobiliàries, entre les quals destaca la seva residència, en l'extraradi de París, valorada en uns 5 milions d'euros.




- Per altra banda, el candidat gaulliste (centre-dreta), -Nicolas Sarkozy- actual ministre de l'interior al govern de Dominique de Villepin, fill d'un acabalat noble hongarès exiliat després de la consolidació dels estalinistes, compta amb un patrimoni personal calculat en 1.140.000 euros.






- La fotogénica, fràgil i somrient Ségolène Royale. Presidenta i candidata del PSF. Dona que, sota el meu criteri,reflecteix el creixent avanç mundial de les dones en l'àrea política, és posseïdora amb el seu company François Hollande- secretari general dels socialistes gals- una fortuna xifrada en 934.000 euros.





Conclusió: El riquíssim Chirac serà succeït per altre polític adinerat. Aquestes, entre altres dades, han estat difoses a França. Ara jo em pregunte, a Espanya podrem saber si es compta amb algún polític econòmicament diguem-ne normal?

21 de gener 2007

Gràcies, encara que ja no ens escolten.

Nou i cinc minuts, arribe tard. Vaig agafar la linea quatre del metre , un transbord i amb una mica de retard estaria allí, a la Facultat de medicina de la Universitat Complutense.

Departamento de Anatomía y Embriología, em dispose a entrar, amb acuciament i desgana em col·loque la bata. Ahí estava, a la porta de la sala de disecció, sabia que els onze companys ja s’hi trobaven dins, faltava jo. Havia estat preparant-me per al moment i 4 anys enrere ja havia passat per algo similar, vaig pensar per uns instants - autodissuadint-me - que seria fàcil. Error. Mai s’està preparat.

Amb convicció gire el pom de la porta i entre. Calor, asfixia i un formigeix per les cames m’adverteixen d’un component altíssim d’impresió que pot desencadenar una situació desagradable. Torne a eixir, agafe aire i em decideixc a afrontar el moment pensant, i repetint-me un consell d'algú força estimat, que es tracta de material de treball. Sona greu i fred, però si no ho veus així resulta imposible treballar amb caps de cadàvers.

Comence la disecció, mentre intente acostumar el meu olfacte a l'efluvi del formol,i em force a creure que és un aparell de material plàstic per llevar-li sentiment a la circumstància, però després comence a pensar que gràcies a ells, nosaltres tindrem una formació científica per a poder curar i previndre enfermetats, tot i que i sembla que no mai ningú s’enrecorda d’aquests éssers ja inerts.

Gràcies a la dona que em va deixar inmiscuir-me en el fascinant camp de la seua anatomia, sóc avui coneixedora de nervis, artèries, venes i insercions musculars imprescindibles per a la implantologia.

Escric açò per agraïr a tots aquells que decideixen que metges i odontòlegs utilitcen l’únic que queda al morir, els seus cossos, per a que continuen formant-se professionals sanitaris

Qui vol ser Carrie Bradshaw?






Sex and the city. Sèrie televisiva que nosaltres bategem com Sexe en nova york a estat des del moment que es va emetre a Espanya un dels fenòmens mediàtics més forts i més reivindicatius que es coneixen.



El seu poder va ser tan acusat que tota aquella que es sometia per primera vegada a una sessió d'aquesta peculiar llibertat femenina, emesa per la sèrie, començava a tenir sensacions que en principi, per la seva debilitat o brevetat, no és percebien conscientment, però influïen en la conducta desenvolupant desitjos...






Aquest pensament era comú: Quan sigui major vull ser neoyorkina, alta, rossa amb el pèl rissat, tenir l'armari ple de Manolos (i estar casada amb Matthew Broderick). Tindré tres super amigues incondicionals amb qui dinaré tres cops a la setmana per a posar en comú els nostres afers sexuals i a més el meu millor amic serà gay. Tindré un portatil on escriuré tots els meus pensaments i m'els publicaran al Vogue, a més per la gran ciutat de Nova York circularán autobusos on tothom podrà observar i reconeixer meu meravellos cos...





Aquesta popular sèrie va ser produïda per la HBO a partir del llibre de Candance Brushnell, qui durant anys es va dedicar a escriure una columna en el New York Observer relatant la vida sexual dels novaiorquesos. Amb aquesta producció es pretenia respondre a la seguent qüestió: Poden les dones tenir la mateixa llibertat sexual i amb igual liviantat que els homes? I a més, mostrar a la societat que existeixen dones que tenen plenitud vital, comptant amb una alta dosí de llibertat individual siguent solteres. La finalitat era que quatre amigues, canviaren a les dones de la nostra època amb el missatge subliminal que està bé ser soltera i major de 30 anys.





També va abordar temes fins aleshores considerats tabú en la petita pantalla com el tamany d'un penis, els orgasmes femenins, el sabor del semen o les normes d'educació i les regles que cal seguir mentre es practica el sexe oral, i com fer-ho bé. A més d'aquests assumptes, la comèdia va fer història amb el seu estil, al barrejar el sexe amb la moda, la vida nocturna, els martinis i els "cosmopolitan", així com la passió per les sabates de Manolo Blahnik i per Nova York.



Així doncs, Sex and the city tractava també els durs problemes als que ens hem d'enfrontar sent dones al segle XXI. Des del divorci, els problemes econòmics, de vivenda i la infidelitat, fins a la infertilitat, l'adopció, el càncer de mama o, per descomptat, els problemes de llit.







El perqué d'aquest nou post està en al País Semanal, en la secció de Reportages, on han triat aquesta sèrie. Des del meu punt de vista és una de les millors formes d'avançar i que totes s'identifiquen amb valors del que moltes dones semblen careixer, la llibertat i la igualtat.






Moltes gràcies.







15 de gener 2007

Els límits del progrés



Anit amb ànim de pal·liar l'esgotament i obulia que produïx una tarda d'estudi em vaig decidir, després de considerar una gratificant migdiada, a relaxar-me i deixar-me evadir per l'artilugi, que tots posseïm, encarregat de transmetre images mitjançant ones hercianes.

Fent zapping em vaig enganxar a un documental sobre la vida i Història dels Médici. Aquesta poderosa i influent família va governar durant gairebé un segle gran part de la Toscana, i van gravar el seu nom al cor del renaixement florentí. Rafael, Leonardo, Boticelli i Miguel Angel, entre altres, van ser els artistes de l'època i junt a la impresió consolidada per les seues creacions, tant l'esculptura, l'arquitectura, la pintura com les matèries d'investigació torne a reviure un sentiment d'ausencia. El paper femení.




En aquells temps, les dones no tenien possibilitat de desenvolupar dots artistics, ni alliberar sentiments en forma d'art. Durant el procés de la nostra història hem tingut dures limitacions, barreres que ens ha costat molt derrivar i hui tenim un llarg camí per fer.